Muhammad Ali a Sant Ildefons

Pertanyo a la nodrida generació seixantera la infància i adolescència de la qual van ser jalonades per les fulgurants aparicions de Cassius Clay, àlies Muhammad Ali, a les portades de rotogravat i, sobretot, als atàvics televisors que en aquell temps catapultaven els seus combats dins i fora del quadrilàter a través de l'aldea global, com acabava de batejar-la McLuhan. Nens encara quan el franquisme celebrava els seus 25 anys de pau cinerària, vam integrar la primera fornada d'espanyols que van despertar a la consciència coincidint amb les gestes esportives i les rebel·lies cíviques d'aquell adonis desafiador, vincladís i bocamoll que, poc després de proclamar-se campió a Roma 1960 i de derrocar el 1964 al patibulari Sonny Liston, va esdevenir un dels astres més grans d'aquella cultura de masses pop que Barthes elucidava a les seves Mitologies.

Com tants mocosos d'extraradi, qui subscriu s'anava criant en el cor de la Ciutat Satèl·lit de San Ildefons, dèdal de ruscs que les grues aixecaven sense fre en els descampats de Cornellà, a mesura que miríades de súbdits humiliats arribaven des d'Andalusia, Galícia i Castella per trobar feina al cinturó industrial de Barcelona. Fills d'aquells desterrats forçosos —"fills de la immigració”, com la condescendència nacionalista començava a anomenar-nos—, la revelació del món ens va arribar a través d'una cultura suburbial cohesionada per la ràdio i principalment per la televisió, màgic foc fred que parpellejava a l'uníson en incomptables finestrals quan els únics canals que emetien eren els dos del Règim.

Tant o més que per Marisol, El Cordobés, Mortadelo o Cavall Fort, vam ser alletats per una cultura de masses creixentment globalitzada en la qual brillaven ídols com Bugs Bunny, Pelé, Tintín, Brando, Bardot o el caníbal Merckx. Però el més rutilant de tots era Cassius/Muhammad, l'únic que aconseguia aturar la rotació del planeta cada vegada que la seva icona dansant i riallera apareixia a les precàries pantalles. Ara posant davant els fotògrafs, autoparòdic i fanfarró, al costat de Dylan i dels Beatles. Ara demolint amb elegant ferocitat —"Fly Like a Butterfly, Sting like a Bee”— tots els ominosos rivals que els promotors li tiraven a l'arena —de Liston a Foreman, passant per Cooper, Bonavena, Norton i Frazier—. Ara abraçant la Nació de l'Islam de Elijah Muhammad i Malcolm X amb una esbojarrada oratòria plena d'enginy. Ara proclamant als quatre vents, assetjat per un eixam de micròfons i flashos —”A mi no m'han fet res aquests del Vietcong”— la seva negativa a allistar-se a l'exèrcit que estava assolant Vietnam, acte de rebel·lia que li va implicar oneroses pèrdues i el desposseïment del títol de campió durant tres anys i mig.

Quan va morir, Ali feia 35 anys que s'havia retirat de la boxa, des que el 1981 va penjar els guants afectat per un Parkinson incipient. Ara, mitja vida després, aquells noiets de La Satèl·lit hem depassat la maduresa —com tants altres criats a Brooklyn, la banlieu de París, Vallecas, Ripollet o Basauri—, i tinc la impressió que som legió els que ens hem sentit embargats d'evocacions en saber la notícia. Com Barthes, Eco i Morin van explicar mentre Ali aconseguia el zenit de la constel·lació mediàtica, la cultura de masses en auge havia aixecat un panteó d'ídols les imaginàries virtuts dels quals suscitaven la identificació de milions de subjectes. Poderosament mitogènica, incessant recreadora de filons narratius i simbòlics antiquíssims—profundament arrelats en el psiquisme col·lectiu-, la indústria cultural es revelava capaç de fabricar ceguesa, estultícia i mal gust a dojo. Però també de proposar arquetips de bellesa, intel·ligència, justícia o bondat que infonien valors, criteris i actituds emancipadores en la ciutadania.

Amb Ali, el més suggestiu de tots, vam entreveure que un atleta podia comportar-se amb gràcia, intel·ligència i vis teatral, en viu contrast amb els talossos que avui assolen la farsa futbolística. Que un heroi ferotgement humà com ell podia sentir ambigüitat o temor, i defallir davant l'adversitat, i que —com David o Ulisses— precisament ho era perquè gosava afrontar-la. Que en la seva sonora rebel·lió contra la segregació racial i l'esclafament militar de la Indoxina reverberaven ressons de la noble causa de Rosa Parks, Mandela i Antígona. Vam despertar de la infantesa entrellucant-lo entre les 625 línies -un espectre catòdic més autèntic que tants fantasmes reals- i vam entreteixir esquinçalls de la nostra pròpia història amb pedaços de la seva: l'ascens, apoteosi i lent descens cap a una mort sense oblit d'un heroi que ens va ensenyar a voler-nos millors.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.