La ciutat caníbal
Quan la ciutat sigui, per fi, definitivament orwelliana, potser esclati la guerra entre turistes i emigrants
Quan la ciutat sigui, per fi, definitivament orwelliana, potser esclati la guerra entre turistes i emigrants. Amb els habitants locals al mig: atribolats entre servir els primers i expulsar els segons. A aquests benvinguts que arriben per gastar els diners i als malvingutsque han aparegut a la seva frontera per buscar-lo. Les dues tropes cara a cara, gràcies a aquesta economia de serveis en la qual no hi ha hagut “efecte crida” més poderós que una campanya turística.
Abans que es desencadeni una distopia com aquesta, la ciutat haurà complert primer el ritual caníbal de devorar-se a si mateixa, l’urbanita n’haurà fagocitat el ciutadà i les lleis urbanes, paradoxalment, s’hauran engolit sense contemplació el “dret a la ciutat”.
No és casual, doncs, que des d’aquesta ciutat eventual (de festivals, congressos i fires: d’esdeveniments), creixi l’evocació d’allò que va poder ser. La nostàlgia per la Barcelona prèvia a la marca i al model (que no a la Model). Una ciutat l’imant de la qual no era altre que la promesa de llibertat. O fins i tot el llibertinatge, per no posar-nos massa transcendents. Així queda recollit a A chupar del bote (Editorial RM), un llibre que recupera el vessant subversiu d’El Molino, amb les fotos perdudes de Ximo Berenguer i textos i cançons de Manolo de la Mancha.
Una evocació d’una altra envergadura és la que rastreja Carme Grandas a La Barcelona desestimada (Àmbit Serveis Editorials). Un estudi sobre els projectes que en el seu moment, entre els anys 1821 i 2014, no van rebre el sí de les autoritats públiques o privades i que han conformat, durant segle i mig, la història d’una ciutat paral·lela. Tota una tradició de concursos i adjudicacions que tradueixen el pols sense treva entre la vanitat urbana i la necessitat ciutadana.
Aquesta ciutat —més que amagada, arxivada— s’allotja en les catacumbes dels projectes rebutjats i la seva recuperació ens confirma que els canvis de fesomia proven les mutacions de les classes barcelonines, les seves prioritats, la repartició concertada dels seus prestigis. Si una ciutat es descobreix pel que ha construït, també hem de conèixer-la pel que ha rebatut construir.
En l’entrevista d’aquestes pàgines, Itziar González va més enllà i proposa que el millor que es pot fer per la ciutat és, precisament, no construir res de nou. Sota la sobredosi d’oferta que planteja aquest model econòmic, la dieta urbana seria la nostra salvació, l’únic camí viable per deixar de cruspir-se els uns als altres.
Així les coses, tampoc ha de ser casual la reedició d’El dret a la ciutat (Capità Swing). El clàssic d’Henri Lefebvre on queda clar que l’economia del turisme representa tant el lloc de consum com “el consum del lloc”. Que la desindustrialització de la ciutat la fa retrocedir a una condició medieval, per molta smartcity que tinguem a mà. O que la primera funció urbana de l’Estat és, precisament, burocratitzar el nostre hàbitat. Així que la democràcia implica saber, abans de res, que no hi ha ciutat ideal. Com tampoc hi ha habitant ideal: la nostra llibertat urbana sol acabar on comença la del veí.
En aquesta guerra civil, la ciutat continuarà funcionant com aquest “teatre espontani” on succeeix la política. Aquesta mateixa política que Itziar González va abandonar fa un temps amb l’objectiu de començar a fer-la d’una altra manera.
El problema és que això no sembla aplicable a la ciutat, ja que no hi ha manera d’abandonar-la per salvar-la. A l’espera de reconquerir la nostra condició ciutadana, els urbanites estem obligats a seguir fosos amb la ciutat. Tinguem el propòsit de transformar-la o bé destruir-la.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.