La pintura de Dalí inspirada per Picasso i Lorca

Dalí sempre va admirar Picasso. Tant que semblava que hi estava obsessionat per les contínues referències personals i a la seva obra que sempre va fer. Durant anys li va enviar una postal en què li repetia: “Pel juliol, ni dona ni cargol”, com fa la dita catalana. Picasso no li va respondre mai. Tampoc hi ha imatges dels dos artistes junts, i només consta que es van veure en una ocasió, a París, l'abril del 1926, en el primer viatge de Dalí a la capital francesa, durant el qual va visitar el malagueny al seu taller i va admirar el que pintava aquells dies. La visita va marcar, i molt, el jove de Figueres, que llavors tenia 22 anys, i això es va plasmar en obres com Acadèmia neocubista, que va pintar aquell estiu i que va exposar en la seva mostra individual a finals d'aquell mateix any a les Galeries Dalmau de Barcelona. Aquesta pintura, considerada l'obra mestra del seu període de joventut, ha estat objecte d'estudi per Jordi Falgàs, que acaba de publicar Dalí: Acadèmia neocubista i altres obres, un petit llibre editat pel Museu de Montserrat, el centre que conserva i exposa el quadre des del 1998.

Experts en Dalí, com Santos Torroella o Félix Fanés, havien estudiat l'obra, però fins ara no se li havia dedicat cap estudi monogràfic. “És la pintura de més dimensió que havia pintat fins aquell moment i la més complexa des del punt de vista de la iconografia i el simbolisme. Va ser un tour de force per a Dalí i hi planteja què passa amb el cubisme, un estil que ja es pot considerar acadèmic i que vol superar. Per això la titula així. És una obra de canvi i de transició, en la qual mira enrere per fer un salt endavant cap al surrealisme, que abraçarà poc després”, explica aquest expert en el pintor, que dirigeix des del 2008 la Fundació Rafael Masó de Girona.

En aquesta pintura de 190 per 200 centímetres hi ha, en efecte, molts elements que recorden Picasso, com les geomètriques figures femenines vestides amb túniques inspirades en obres del malagueny, com Banyista asseguda rentant-se els peus o Tres dones a la font.

“L’objecte que el mariner sosté amb la mà esquerra pot ser un arc clàssic o un element fàl·lic, que ens parla de la masturbació”

“Picasso era per a Dalí un mestre consagrat que havia trencat molts motlles i era algú a seguir”, continua Falgàs. “Però també hi ha molts elements dels fantasmes interns i les angoixes sexuals d'aquells anys”, i tots tenen a veure amb Federico García Lorca, amic seu des que l'havia conegut a la Residència d'Estudiants de Madrid el 1922. En efecte, la figura central, interpretada com un mariner pel barret que duu, és també un Sant Sebastià, un dels temes que més apassionaven l'escriptor i el pintor aquells dies per les seves connotacions homosexuals, i que va provocar un intercanvi argumental intens entre ells. De fet, hi van consagrar un bon nombre de dibuixos i pintures.

“La pintura té elements que parlen d'una mena de llenguatge en clau entre els dos, com l'objecte que el mariner sosté amb la mà esquerra, que pot ser un arc clàssic o un element fàl·lic, i que ens parla de la masturbació”, explica l'expert, que manté que en aquesta obra objectes com les petxines, els peixos i el vaixell, "fruit de les lectures que Dalí havia fet de Freud”, comencen a tenir un doble o triple significat.

Segons Falgàs la figura central és també un autoretrat “idealitzat” del mateix Dalí. “És una exaltació del tors masculí nu, una celebració hedonista del cos daurat pel sol que tant li agradava lluir aquells dies al pintor”, tal com es pot veure en les fotografies que es fa a Cadaqués. “Sensualitat i gaudi de la vida eren temes essencials per a Picasso des de començaments de la dècada i Dalí els va començar a reinterpretar a Acadèmia neocubista, amb al·lusions a l'homosexualitat i al sacrifici, angoixes que estaven latents en la seva relació amb Lorca”, admet Falgàs.