Museïtzar Sade ens farà lliures?

A mig recorregut hi ha un confessionari digital amb un qüestionari interactiu que interroga el visitant sobre la seva relació teoricopràctica amb el sadomasoquisme. La finalitat del dispositiu està justificada en termes reconfortantment il·lustrats: interpel·lar l’espectador, posar-lo davant d’un mirall, obligar-lo a fer-se preguntes incòmodes. A part de tot això, respondre’l té una mica de marro i va bé per oxigenar una visita cerebralment exigent. Passa que el qüestionari planteja una dicotomia problemàtica.

A part de triar entre opcions com ara “No ho faria mai”, i “Ho he fet, i m’ha agradat”, hi ha l’opció “He fantasiejat amb fer-ho”, que exclou les altres. Així ens trobem que a les pantalles que recullen les respostes anònimes dels visitants, davant de la pregunta sobre si has dut a terme actes sexuals en què es simulés que no hi ha consentiment —que desenes d’enquestes certifiquen que és una de les fantasies més esteses entre la població—, guanyava de carrer l’opció “No ho faria mai”. Potser sí que cal tornar a llegir el diví marquès.

Sade no va ser un reformador, sinó un propagandista de la dissolució pura, sense aspirar a la inversió de la virtut pel vici

En una franja fosca i desdibuixada, la que separa el mal i la llibertat en la imaginació del mal i la llibertat en l’acció, hi ha el més interessant de Sade i alhora el que fa tan atractiu i tan problemàtic dur-lo a un museu, tal com s’ha atrevit a fer el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb Sade. La llibertat o el mal, l’exposició comissariada per Antonio Monegal i Alyche Mahon que es podrà veure fins al 15 d’octubre.

Només entrar, per exemple, el visitant es trobarà una línia cronològica que recull els nombrosos empresonaments que Donatien Alphonse François de Sade va patir al llarg de la vida, i encara que alguns li van suposar una sentència de mort de la qual escaparia pels pèls, en revisar els càrrecs trobarem acusacions de “sodomia”, “llibertinatge” i “impietat”. Sade mai va torturar i matar un altre ésser humà pel pur gaudi de fer-ho, tal com fan els personatges dels seus llibres i recomanen com a doctrina filosòfica. De fet, Sade va ser un llibertí força infeliç, cosa que refutaria la seva pròpia teoria sobre els efectes beneficiosos del vici. La crueltat de Sade és, per damunt de tot, ficcional.

Per això Sade és fascinant en mans d’artistes i filòsofs, que treballen amb la imaginació i l’especulació, però ningú acaba de saber com trasplantar-lo al territori del crim real. Contemplar les obres dels artistes d’avantguarda arravatats per Sade és captivador (les fotografies de Man Ray i els dibuixos d’Otto Dix són increïbles); cal repassar la documentació de la performance de 120 minutes dediées au divin marquis de Sade de Jean-Jacques Lebel, i és divertit seguir les influències de Sade en la cultura popular que trobem escampades per la visita en forma de còmics i pel·lícules.

Les instal·lacions polítiques, en canvi, grinyolen. De la sala amb metrònoms comptant la violència masclista de Domestic Data Streamers al treball de Laia Abril amb violacions reals, cap de les propostes que intenten connectar l’esperit de Sade amb les atrocitats de la història de la humanitat aconsegueix establir una relació suggeridora entre l’abjecció fantasiejada i la real.

Si Sade tingués raó, de la visita del CCCB no en sortiríem més lliures ni feliços, una paradoxa impossible de resoldre

Aquesta connexió és problemàtica perquè la filosofia de Sade ho és irreductiblement: Sade no va ser un reformador que pretengués substituir uns valors per uns altres, sinó un propagandista de la dissolució pura, que ni tan sols aspira a la inversió de la virtut pel vici, sinó a la confusió i al no-res. Això es veu clarament en la seva escriptura, en què la forma de les novel·les, deliberadament llargues i tedio­ses, exerceix en el lector el tipus de buidat de l’esperit que els passatges filosòfics teoritzen.

Sade. La llibertat o el mal demostra com el llibertinatge del marquès ha estat aprofitat per artistes i pensadors per trencar tabús injustos i fins i tot assolir millores socials. Però en última instància, no s’explora la possibilitat que el contacte de la imaginació amb una llibertat excessiva pugui corrompre els fonaments morals i psicològics de la persona. La confiança il·lustrada en l’ús madur i autoconscient de la llibertat, en què el coneixement ens farà lliures i podrem separar l’ètica de l’estètica, és la línia que el museu no s’atreveix a creuar explícitament. Perquè, si Sade tingués raó, de la visita del CCCB no en sortiríem més lliures ni feliços, una paradoxa impossible de resoldre, atractiva i esfereïdora, que és el veritable llegat del marquès.

‘Sade. La llibertat o el mal’. CCCB. Fins al 15 d’octubre