Carme Portaceli: “La vocació pública és apropar obres de qualitat a les quals no hi hauria accés”

Des que el novembre del 1996 el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va obrir les portes, ha tingut cinc directors artístics, i només un, una, és dona, Carme Portaceli, que porta amb orgull ser la primera al càrrec des del 2021. Les programacions paritàries i la internacionalització del teatre són dues de les seves principals apostes per convertir el TNC en un referent de l’escena europea.

Pregunta. De València a Barcelona?

Resposta. Vaig néixer a València, però des que era petita tenia el somni de viure a Barcelona. El meu germà gran estudiava a la ciutat, i a mi m’entusiasmava, era la ciutat avantguardista per excel·lència. Per això, quan vaig haver d’estudiar una carrera, vaig tenir clar que ho faria allà, història de l’art.

P. I el teatre?

R. El teatre sempre m’havia interessat i va ser justament estudiant història de l’art que començo a combinar-la juntament amb estudis de direcció d’actors (a principis dels vuitanta encara no existia la carrera de direcció), a llegir tots els autors que cauen a les meves mans. És a partir d’aquell moment que sé que vull formar part d’aquest món.

P. I ho fa sola?

R. No, no, primer n’havia d’aprendre. Me’n vaig anar a parlar amb el Fabià Puigcerver, que era la persona que jo més admirava de l’escena catalana d’aquell moment. Ell era fundador i director del Teatre Lliure, i li vaig demanar d’entrar-hi d’ajudant. “I què vols que faci jo amb una ajudant?”, va preguntar. A principis dels vuitanta aquesta figura no existia al teatre espanyol, però jo sabia que era útil per al director, i als teatres europeus ja la tenien. Vaig tenir sort, perquè al cap d’un temps em va trucar i em va dir que havia d’anar al Canadà i que volia que jo em quedés al capdavant dels assajos tres setmanes.

P. I aquí va començar tot.

R. Bé, sí, en certa manera, aquest va ser el meu primer contacte professional amb l’escena, la direcció d’actors…

P. En un món molt masculinitzat.

R. Sí, molt més aleshores que ara, és clar. No hi havia dones, però ni hi vaig pensar, en això, per més que notava una desconfiança enorme. Ara el mitjà és molt menys sexista, però malgrat tot la invisibilitat hi és.

P. D’això ve que totes les seves programacions siguin sempre paritàries?

R. Sempre he sabut que sense paritat no hi ha democràcia, i no vull fer passar a ningú el que he passat jo. A més, en ple segle XXI, no hi ha excusa per no contractar una dona. Si es busquen, es poden trobar grans professionals, però s’han de buscar, perquè no solen estar a primera línea, ningú les hi ha posat.

Si es busquen es poden trobar grans professionals (dones), però s’han de buscar perquè no solen estar a primera línia

P. Muntaplats, de Harold Pinter, i Combat de negre i de gossos, de Bernad-Marie Koltès, són dels seus primers muntatges.

R. Sí, els que em confirmen que la meva vida professional anirà en aquesta direcció.

P. I després va arribar la Factoria Escènica Internacional (FEI) el 2005.

R. Havia de donar sortida a la idea que em rondava pel cap de crear una plataforma des de la qual moure projectes, amb la intenció de coproduir als teatres públics. Per això vaig fundar, juntament amb Gabriela Flores, la FEI. Aquells temps van ser molt gratificants, em van donar moltes felicitats, a mi i als que ens envoltaven: Luisa Castell, Pepa López, David Bagès, Albert Pérez, Dani Nel·lo, Jordi Prats…

P. I arriba el Teatro Español.

R. Jo tenia esperit de teatre públic, de servei públic. Vaig presentar-me al concurs i el vaig guanyar.

P. Vocació de servei públic?

R. Per descomptat, l’art per a tothom. La diversitat i l’hospitalitat eren alguns dels punts del projecte que vaig presentar al Tea­tro Español. Una de les coses boniques que em van passar allà va ser el teixit que es va crear amb tota la professió. La sintonia amb tots, les ganes de treballar, de provar, d’investigar, de crear... El resultat va ser bo i l’experiència tan gratificant, que quan vaig acabar allà i va sortir el concurs del TNC, vaig tenir clar que volia tornar a la ciutat en què vaig començar la meva trajectòria i aplicar tot el que havia après a Madrid.

P. Què suposa un muntatge teatral en un teatre públic?

R. Els títols, el tipus d’espectacle escollit, la inversió en les obres, l’excel·lència… té un risc i un contingut social, el nombre de gent a qui dones feina…

P. Teatre per a poca gent?

R. No, no hi té res a veure. De fet, moltes obres del TNC han fet sold out molts dies. I les xifres d’ocupació van força bé. I és això, la vocació pública, apropar a la gent obres de teatre de qualitat a les quals altrament no tindrien accés. I no només a Barcelona, seu del teatre; és el Teatre Nacional de Catalunya, amb la N de nacional, i s’ha de moure per les altres tres províncies i la resta de territoris de parla catalana, la llengua és una “eina” estupenda per vehicular continguts culturals.

P. I del que és públic, a la internacionalització del teatre públic.

R. Un teatre públic internacional, si no és així, no té raó de ser. Fins ara ens havien visitat produccions estrangeres, però vaig considerar que l’important era que les nostres produccions sortissin en català més enllà de les nostres fronteres, que es moguessin per la resta d’Espanya i per Europa.

P. D’aquí, la internacionalització de Terra Baixa?

R. Sí, un teatre públic ha d’aprofitar els ressorts de l’estat. Hem d’estar amb els teatres europeus, perquè estem a la seva altura. Soc una fervent creient en Europa, l’Europa de les cultures, de les llengües, de la diversitat. I sí, amb Terra Baixa arribarem a Brussel·les, Orleans i Cluj. Això és només una part del meu projecte europeu. Però hi ha molt més. I està donant bons resultats.

P. Una porta al món.

R. Sí. Posar a la porta principal del TNC “Una porta al món” era el resum del que jo volia transmetre amb les meves programacions. El teatre seria, és, una porta d’entrada i sortida, és l’hospitalitat, és compartir projectes… que el teatre ens obri els ulls a altres mons amb una mirada del segle XXI. I entrar-hi és viure altres mons, altres visions… Sense rituals, sense somiar i sense estar junts, la humanitat desapareix.