El fregadís de l’art amb les coses a Sant Cugat
És la Biennal Manifesta 15 el cap de brot més visible i espectacular d’un programa metropolità per acostar propostes culturals interessants més enllà de Barcelona?
El fregadís entre elements que no tenen res a veure, que es troben com per casualitat, produeix una lluentor diferent, no programada, no algorítmica. I, per tant, desvetlladora. Aquests elements poden ser objectes qualssevol, vídeos, arquitectura medieval, tapissos grans o una missa puntual. Deia l’altre dia Xavier Monteys en aquestes pàgines del Quadern que la Biennal Manifesta 15 d’art contemporani evidencia com els espais en desús es revelen ideals per acollir art i com aquella peça dona la seva ànima a l’espai, tingui activitat o no. Vistes les instal·lacions de la Manifesta 15 al monestir de Sant Cugat, la seva idea pren més sentit. Primer de tot, abans d’avançar, una pregunta: la Manifesta 15 és, finalment, la consecució, el cap de brot més visible i espectacular, d’un programa metropolità per acostar propostes culturals interessants més enllà de Barcelona? Torno a Sant Cugat i miro de dret el claustre, avui —diumenge— força ple de visitants. Al pati excavat, hi ha escampats trossos molsuts de figura humana, com oblidats. Són les Restes de somni de l’artista italiana Bea Bonafini. Cara, mà, braços, cames, fragments de cos com bitlles en repòs produeixen una estranya simbiosi amb el buit d’aquest pati ensotat.
Les obres que acull Sant Cugat giren al voltant de les cures i del poder curatiu de la cultura, amb predilecció per materials tèxtils que volen enllaçar amb el passat de la ciutat vallesana. Un bigarrat i enorme tapís, només entrar, obra de l’holandesa Franja Bouts, vol ensenyar el col·lapse del sistema. Com a benvinguda és cridanera, d’un efecte més festiu que no pas caòtic. Martin Toloku, artista de Ghana resident a Amsterdam, se sustenta en el seu llinatge de fusters i en unes bigues d’una granja antiga per connectar-se amb el passat. La instal·lació suggereix un passat menjat i engrunat, encara que, com sol passar, el text de presentació hi afegeix un corol·lari de significats. Al pis de dalt, Mónika Rikić, amb videoart, enfoca de dret l’assistència i les cures a la gent gran dependent, és a dir, cap allà on ens encaminem tots. En cinquanta anys hi haurà un 25% més de persones dependents. Convida a seure en uns sofàs, amb tapet i restes robòtiques de decorat, i a mirar les cures com a tema polític. Ens fa pensar en els pares i en el temps. I a la sala del costat, cop de volant, Immolation, quadre del 1972 de la consolidada Judy Chicago, referent i pionera nord-americana de l’art feminista, que ens mena a una altra banda: la immolació com a forma de protesta d’una època i un art que reivindica centrar-se en la dona.
En sortir del monestir de Sant Cugat ve un altre fregadís. Imprevist per la Manifesta 15, suposo. Surten famílies mudades —algunes, molt mudades i molt nombroses— de la missa de diumenge, en castellà. I a la plaça hi fan sardanes, que sempre posen de bon humor. Per un moment no sé què em volen dir ni quantes dècades he travessat ni el temps que visc.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.