Miquel Barceló, la cuina del pintor

Al pintor Miquel Barceló (Felanitx 1957) l’esvera que a Mallorca la deixin esquinçar pel turisme, encara més. Molts de paisatges, mutilats, i els camps de fora vila els devoren les malalties, la sequera i el ciment que creix. Des de ca seva veu molta mar gran i un terç de l’illa, amb bon redols verges sense trencar. Compromès en contra dels abusos a la seva terra, avui com als 20 anys, el 1977, quan va esser un dels activistes que ocupà Sa Dragonera per salvar la illa. D’ençà, sovint, és còmplice dels ecologistes.

Barceló és un dels protagonistes principals de l’art actual, qui du la doma sense aturador des dels anys vuitanta, pel que ha fet i pel que pot venir: està engrescat, ocupat al taller, té nous reptes, singulars: fer tres tapissos per a Notre-Dame de París i un probable encàrrec de la façana de la Sagrada Família de Barcelona. Fa mostres a museus d’Alemanya i en farà a Madrid, els Estats Units i al Louvre. S’estima més no parlar del que pot venir.

Enguany plantà una ceràmica enorme en un bosc, a Chaumont, al Loira. Ha fet el cartell del Barça pels 125 anys, “és una mica en Messi”, confessa. L’ha entretingut, com la doble presentació Barcelona-Madrid del seu llibre De la meva vida. Un poc de trull lluny del cau, i el desig de tornar a entotsolar-se en la pintura o el fang, fer feina.

“Com se semblen els teus quadres en aquest paratge”, recorda que han dit alguns dels visitants que entren al seu taller de Sa Devesa, a Ferrutx, Mallorca. Casa seva és a una banya salvatge i rural, amb una torre medieval, davall la muntanya davant la badia d’Alcúdia.

Barceló creu que potser hi ha “una espècie de mimesi entre l’obra i l’ambient, com la pell del conill s’assembla a la garriga, una simbiosi natural”. Emperò, als tallers de París i Farrutx, on pinta, sol fer els mateixos temes i tons. En tot cas, “la llum de París és millor per pintar, ja ho deia Cézanne, que alabava el gris clar de París però ell pintà més a Aix-en-Provence que se sembla més a la llum d’aquí “.

A Mallorca té quadres humits del fons de la mar, algun peix gris gros i d’altres esbarts coloristes. Ha passat mitja vida dins i davall l’aigua, i llegint i pintant. Cada dia surt a caminar, bastant i aviat, es banya o cerca esclatasangs, rovellons.

Per anar a Sa Devesa s’ha de fer la travessia de Mallorca. El que era conradís, ametllerar, figuerals, horts, en part són cementeris de troncs secs negres, desmaiats o grisos. Un espai esburbat. El bosc salvatge —ullastres i pins— es fa seva l’illa buida. S’esvaeix el que el pagès conreà tira a tira des del segle XIII, per viure i fer cert capital: ametlles i figues (per als porcs), a mitges amb els senyors. Just sembren vinya, és la moda, lamenta.

Com un manifest de resistència, a la tanca d’entrada de la finca ha sembrat 300 ametllers de varietats autòctones. Aquest hivern floriran i fruitaran. No cerca una postal, és una opció d’afirmació, un símbol contra la fatalisme fred, geològic, del tanmateix, au o idoi de l’idioma dels nadius. Esdevé una memòria del pare, Miquel també, obsessio­nat a sembrar arbres. Cal salvar de la derrota el país natural. El tema dels excessos del turisme el fa enraonar, el treu de solc.

Té la dèria de ser un autor total, amb el desig no proclamat de fer primer o ser el millor, col·locat o guanyador. No parla dels altres. Cerca l’obra colpidora en paper, tela, ceràmica, gravat, bronze. És pintor. “Artista plàstic” l’escalda. Escriu però no és escriptor.

Apunta i dibuixa, té centenars de carnets. És calent el llibre divers de primera memòria, un trencadís fascinant d’imatges, fotos i textos, editat en català, espanyol i francès. De la meva vida (Galaxia Gutenberg, Mercure de France). Un quadern de bitàcola, amb títol que evoca Góngora. És un tribut a sa mare, Francisca Artigues, que l’engrescà de nin i per això és responsable del doble naixement de Barceló, de l’home i el pintor. Li feu desenes de retrats. Finí fa poc a tocar un segle.

Barceló és un gest que no tremola. Veu i viu la pintura, ho fermà d’infant. “Als 10 anys ja ets qui seràs”, raona i diu exemples universals. Cerca i tasta el goig privat, entre l’èxit i el risc, sovint a tocar, i ho detalla. No és un personatge esquiu ni solemne, és afable, empàtic.

Adesiara cuina minuciós menjars bons per a dos o tres, simples, delicats, que sovint esdevenen de rebot a la greixonera parents de bodegons marins, plantes silvestres, bolets i animalons, o paratges del fons de la mar o de la garriga, redols avinents al seu refugi.

Fa el sofregit, adesa els ingredients i el brou. Tot sol, com al taller. Els plats s’assemblen a certs quadres: a natures mortes, paisatges postimpressionistes o figuratius, receptari familiar, de l’experiència popular o els viatges. És la cartografia de l’autor, el microcosmos de la mediterraneïtat. A taula, un roig profund color de la sobrassada vella.

Avesat al risc, la mà i l’ull educats en l’alè de la llum, l’espai, la forma i els detalls difícils, manté la potencialitat trencadora en horitzons clàssics. Tempta, treballa, erra o afina, esborra o recrea, ficat a sobre o dins la tela.

Flota en un combat de jocs de dits amb el color o el fang, sense distracció de mirades, mots o renous aliens que escrutin. Sol. Ha gosat estalviar actuacions sobreres. No hi ha trampa, tot es mostrà en estar llest.

En els silencis dels dubtes a vegades neixen raigs de trobada, esclats de seguretat com d’apoteosi secreta. Les teles noves recorden un llinatge comú. Si de cas refuta (repinta, oblida) quadres a mig fer i prou ceràmiques habiten el clot del rebuig.

Per no destorbar-se, al taller hi té més teles girades cap a la paret, obra iniciada, acabada o en qüestió, que la que es veu en procés actiu. Hi ha cinc o sis quadres grans a la vista amb pintura fresca i l’explosió de formes i colors i novetats, animals submarins en gris, en un roig cru d’aram. Peixos que guaiten, en els blaus de la tinta de la mar o el groc solar. En els barcelons els temes van i tornen. L’obra serva l’estil, una fisonomia.

De cop emergeix enmig a la conversa pública. El cardenal de París el convidà a fer tres tapissos de les capelles de la catedral de Notre-Dame. Farà teixir tres cartons, narratius, sobre temes bíblics, enfilats amb sedes i amb alguna fibra tecnològica novella, a la històrica fàbrica des Gobelins. Iconografia clàssica d’escenes mitològiques al temple on es va calar foc el 2019, devora casa seva arran del Louvre. Anà a guaitar les flames dins la fosca.

Més avinent, a Barcelona, es cou una acció per acabar la Sagrada Família. La junta de la construcció es planteja la participació de Barceló en alçar la nova gran façana que donarà a la mar, un desafiament. Emperò, ell s’estima més esser prudent, no vol dir res ni li toca ara. Coratge i arguments no en manquen. És el torn dels cappares que duen la culminació del temple de Gaudí. La comissió artística i la teològica han de dir-hi la seva i beneir si escau la intervenció, els retaules ceràmics enormes de la façana de la Glòria.

Esser als murs històrics i de temples no li és estrany. A la Seu de Mallorca, el 2008 ja dialogà amb el gòtic i amb espais adesats per Gaudí —i Josep Maria Jujol— en una reforma del 1900. El 2000 el bisbe li feu l’encàrrec de fer una ceràmica de 300 metres quadrats, una nova pell per a la capella del Santíssim, la representació del miracle dels pans i els peixos. Hi ha un santcrist ressuscitat, en blanc, en relleu, el cos de Barceló marcat des de darrere del fang cru.

És el pintor en el taller, entre la mar, la cuina i la selva. Peixos escorxats i una cromàtica col·lecció de fruits i animals, cranis i pans torrats. Una ona romp al capdamunt del retaule, trenca la mar i els vitralls de grisalla filtren la llum del sol que aplana.

Als inicis del 2024, va obrar una altra peça arriscada, la grotte de Chaumont: una cova-boca el cap d’un monstre?, una balena mítica? És als jardins d’un castell, una ceràmica de 7.000 quilos, una escultura complexa, un repte tècnic fet d’una peça d’argila, cuita a Mallorca i traginada en tràiler i vaixell a Barcelona i en autopista fins devora París. La grotte conté els seus mons i afeccions: el taller, la pintura parietal, animals i peixos, les grutes, el forat al centre de la terra, els ecos de viatges i la mitologia, ell mateix autoretratat eròticament.

En la ceràmica veu els orígens, una síntesi, un resum inicial, el relat de l’univers de la pintura. És també com una evocació de les obres de les coves que tant aprecia i visita a Chauvet, Lascaux o Altamira. A Austràlia els seus ulls repassaren en detall les petites i gegants pintures més antigues de tot, la de les cultures dels aborígens.

Barceló, abans de fer 30 anys, l’any 1986, assumí a Barcelona el primer envit, una proposta d’una obra en un espai públic. Alçà una mar amb ones dins una pica rodona a la cúpula del Mercat de les Flors, de dotze metres de diàmetre i 2.500 quilograms de pes.

Emperò, el barceló fins ara més gran, immens, de 1.400 metres quadrats, vola al cel ras de la sala dels Drets Humans de l’ONU de Ginebra, del 2008. És una cúpula que duu 30.000 quilos de pintura, cents de degotissos blancs pintats de cents de pigments per variar la imatge i el to segons on ets. Un desafia­ment creatiu, estètic i tècnic, penjar la mar al cel dins la cova/cúpula.

En el relat té present més peces singulars, com l’enorme i efímer —es destruí aposta— mural fet a la biblioteca nacional de França a París el 2016. Un llenç de grafismes i dibuixos, en un tel de fang fresc en una vidriera finestral de 190 metres de llarg i sis metres d’alt.

El documental de Manuel Huerga Vidre de meravelles recull el procés per dibuixar l’escenografia al sol i la llum, en homenatge a Ramon Llull. Eren 220 imatges grosses. Destrossades. Són a ‘Le grand verre de terre’ a la revista Matador. Huerga començà a les matances del porc que Barceló fa d’ençà 40 hiverns a Sa Devesa. Pastar una bona sobrassada és més que una feina i servir cinc plats tradicio­nals, volcànics, en dos menjars, una feta de festa.

Fugaç, sense rastre físic, però fet desenes de cops amb fang que rodà mig món, des del 2006, fou un altre muntatge: Paso Doble, una performance vigorosa amb mur de fang fresc. Exhibia en viu com surten i muden imatges i formes sobre dues parets blanes. En públic el pintor i el ballarí Joseph Nadj improvisaven el joc de moviments pictòrics i del cos, amb punyides, ratlles i gerros xafats i pluja de calç. Penetraven al final dins l’obra, fugien per un forat. Ficar-se dins la peça, escapolir-se, un símbol.

En el Museu Picasso de París, el 2016, Barceló estrenà una altra i rara obra efímera en un llenç blanc d’uns 60 metres quadrats, que Barceló pintava de negre i s’esborrava tot sol en minuts. Actuà arreu amb el músic Pascal Comelade. Era Imatge fantasma i Despintura fònica. No en resta res, vídeos. Com la representació del quadre viu de ceràmica crua de Paso Doble.

Esser dins i sobre l’obra li ve de lluny. Es retratà als vuitanta a Nàpols quan feu una tela ben gran sobre el terratrèmol, L’ombra que tremola. A Barcelona, al seu estudi devora el Museu Picasso, desenvolupà la perspectiva i l’estratègia argumental de ser part del quadre, ell i els seus cans, tan propers en el seu entorn.

Fent i desfent la perfomance de Paso Doble surt la pel·lícula El cuaderno de barro d’Isaki Lacuesta, qui acompanyà Barceló al país dogon —casa seva a Mali, ara impossible de visitar. Lacuesta armà una obra dual: Los pasos dobles, sobre Barceló i el pintor i escriptor François Augièras, que pintà al desert. “No he anat mai endarrer de fer cine, i és una feina amb massa gent”.

Rodamon, és a Mallorca després de trescar lent per Austràlia, museus del Japó i la Xina. Amb estances a París, visites a Barcelona i Madrid. Té obertes també exposicions a dos museus d’Alemanya, i una a Mònaco i per cap d’any prepara fer-ne una a la seva galeria a Madrid, monogràfica de teles, gravats, papers i ceràmica, a l’entorn d’una tema al qual torna pictòricament, els toros, quelcom atàvic i en regressió.

Serva l’arrel rebel de pintor jove que tenia un aire del seu admirat Bob Dylan. El definiren com una rockstar al tomb dels 30 anys, quan, lluminós i trencador, va comparèixer triomfant als vuitanta i noranta, com qui diu sense voler. Massa aviat, creu. Ara duu el cabell dret i ordenadament descambuixat. Passada la nova figuració i els neoexpressionistes, mai no ha estat un pintor abstracte. Li va bé el postimpressionisme. “Me sent ben acompanyat”.

A la Pedrera, de bell nou Gaudí, el 2024 s’exhibí en un resum d’imatges, moltes ceràmiques, quaderns i aquarel·les i pocs quadres. La presentació esdevingué quasi tres dècades després d’omplir el Macba, que té una bona mostra de la seva feina, menys que el Museo Reina Sofía de Madrid, amb una bona representació fins ara amagada. Part penja a la Moncloa des de la covid, on una tela excel·lent, El taller de les escultures, presideix una sala. La col·lecció més destacada la té el museu de la fundació Juan March a Palma.

És una figura que té influència i seguidors. Tot el que fa —o diu— és novetat, notícia, tema d’interès i debat si escau. Ha fet el cartell del Barça dels 125 anys. Miró i Tàpies feren els pòsters dels 75 i 100 anys del club. Miró i Tàpies (Picasso, sens dubte) són dels pintors moderns que més goig li fan. A casa seva té detalls dels tres.

El barceló del Barça deu ser el de més impacte, el més vist mai fins ara en un dia, al museu obert d’internet. Comenta que “fins i tot més que la capella de la Seu”, que representa un trenc de modernitat a la història de Mallorca, feta dins una gòtica escultura d’aire.

No és l’últim o únic avantguardista que pinta i no és un mitòman. El 1984, a Nova York, va conèixer Andy Warhol, qui li va fer un retrat. Tàpies el va visitar a casa a Sa Devesa i amb Miró s’hi va relacionar a Palma. Amic dels pintors Haring, Basquiat, Cy Towbly, Clemente, els seus galeristes a l’elit han estat mites: Amelio, Lambert, Castelli, Bis­chofberger; ara és Ropac.

L’atreu la literatura i en sap. S’ha fet amb Bowles, Guibert, Modiano, Berger, Zagajewski, Gimferrer. Tenia sintonia especial amb Xavier Folch i amb l’estrany Miquel Bauçà. A cops passa llibres que li han agradat: les converses de Borges i Bioy Casares, una antologia de Pasolini, Les idees dels altres o Con Stendhal de Simon Leys, o La Luz difícil de Tomás González. Ja no llegeix en format de llibre electrònic: “Me fuig, no me’n record del llegit a la pantalla, m’estim més el físic, el paper”. Mentre fa la claror de dia treballa al taller. Els matins sol anar a la teulera de Vilafranca a fer ceràmica. Du auriculars i escolta música, obres narrades o entrevistes històriques dels arxius de ràdios internacionals. Un dia escoltava una conversa amb Nabokov.

Havent dinat es fa el capvespre, la posta de sol o hora prima esdevé teatral pel vent, cullerades de melmelada de magrana sobre les muntanyes de l’enfront i el pla. Dues cusses juguen inquie­tes a l’era. En la solitud pinta, prova i innova els encerts. És una estratègia biogràfica i del coneixement bastir l’obra sense perdre l’estil, una fisonomia identificable. Tasta, cerca i referma, i mou els arguments del seu art en edat madura. No sembla cercar impostures de l’activitat central, única, que és esser i jugar-se la pell al taller. És un illenc que obra isolat, concentrat i en pulsió permanent. “La biografia del pintor és al taller”, va dir fa vint anys, i creu ara i els fets confirmen.

De la meva vida

Miquel Barceló
Galaxia Gutenberg
Traducció del francès d'Emili Manzano
264 pàgines. 32 euros