Mercè Ibarz, a favor de la mirada

L’acte creatiu”, escriví Duchamp, “no el realitza només l’artista; l’espectador posa l’obra en contacte amb el món exterior en desxifrar i interpretar les seves qualificacions internes, i així afegeix la seva pròpia contribució a l’acte creatiu”. Les paraules de l’artista francès són el punt de sortida de No pensis, mira, un breu assaig en el qual l’escriptora, periodista i cronista d’art Mercè Ibarz reflexiona sobre la relació entre l’obra d’art i l’espectador, una relació que permet a Ibarz endinsar-se en qüestions rellevants per comprendre com es construeix la recepció d’una obra i, per tant, com es construeix el gust no només en termes individuals, sinó també col·lectius. En efecte, a mesura que avança l’assaig, Ibarz ressenya els interessos, els prejudicis i les forces, principalment de caràcter mercadotècnic, que intervenen en la percepció de l’obra d’art i, doncs, en la definició de valor artístic i en la conseqüent difusió, posteritat o oblit d’obres i artistes. És cap mirada és completament indemne.

Per això, l’experiència personal d’Ibarz vertebra aquest assaig que també es pot llegir com el relat de la construcció d’una mirada. Es tracta d’una mirada que evoluciona, madura i es torna crítica en la mesura que pren consciència de les contínues intoxicacions davant de les quals ha d’estar alerta. “És tòxic el relat de l’autoproclamada història de l’art, és tòxica l’exclusió sistemàtica de tantes de les arts, artesanies i artistes, és tòxic deixar de banda l’art fora d’etiquetes i els artistes que treballen en idiomes diferents dels del cànon i la moda, que conformen una mena de base de l’art, i es guanyen modestament la vida sense cridar l’atenció dels mitjans”, apunta Ibarz en les pàgines finals de l’assaig, unes pàgines combatives a les quals arriba després d’un recorregut biogràfic entorn de l’evolució de la seva mirada. Aquesta té com a moment d’inflexió la professionalització de l’autora, que es convertirà durant la dècada dels noranta en una de les cronistes d’art més destacades del món periodístic català.

“Tot va engegar amb el batibull d’exposicions, marxandatge i mercadotècnia del centenari el 1990 de la mort d’ell, de Van Gogh. L’any anterior voltava per terres franceses i em comprava algunes de les seves revistes d’art: m’ho vaig veure venir: seria un filó per a una cronista cultural com servidora, que tot just havia començat a escriure notes i reportatges sobre exposicions en el magazín del primer diari de Barcelona i un dels significats de la península”, recorda l’autora, que l’any anterior ja havia firmat un llarg reportatge sobre l’art déco a Europa. Ibarz posa l’accent sobre les carències dins del relat artístic vehiculat per les institucions museístiques, unes carències que es fan particularment rellevants per a l’autora a partir d’aquell 1990, a partir del qual es produeix una mena d’esclat de les exposicions que no es poden comprendre sense “conèixer bé l’economia i el funcionament de la propietat del museu”.

Aquesta presa de consciència no esborra l’entusiasme d’aquella adolescent que va quedar fascinada davant d’un quadre de Matisse: al contrari, li afegeix una cons­ciència crítica que li permet no només admirar el quadre, sinó entendre tot allò que hi ha fora d’ell i que intervé en la seva percepció. Aquesta presa de consciència —i aquí resideix l’element més interessant de l’assaig— porta a una reivindicació d’una mirada no intoxicada, és a dir, d’una mirada lliure dels prejudicis externs, i també d’una mirada que no té por de desconfiar d’ella mateixa, una mirada que conjectura, dubta, interpreta, però sense buscar mai un sentit únic i estable. No hi ha una manera correcta de mirar, com tampoc hi ha manera correcta de fer art. Al contrari, ens recorda Ibarz, les obres —i les mirades— més interessants són aquelles que el seu temps va titllar d’incorrectes.

No pensis, mira 

Mercè Ibarz 
Anagrama
104 pàgines. 11,90 euros