Tocant el cel

James Taylor va tornar al Festival del Mil·lenni (on ja va triomfar amb magnificència fa un parell d'anys) per signar en un Liceu ple a vessar un dels millors concerts que s'han vist per aquí en molt temps. Senzillament sensacional. I, a més, ofert sense el mínim amaniment prefabricat, simplement un grapat de bones cançons servides sense estridències, sense paranys ni focs artificials en un escenari buit, per un grup de músics d'altura secundant una d'aquestes personalitats que comuniquen amb la seva sola presència i enamoren per la seva proximitat i la seva naturalitat. Simple, directe i tremendament efectiu.

Un James Taylor que per completar aquesta proximitat que ja desprenen les seves interpretacions es va passar els vint minuts de la mitja part assegut entre el públic de la platea signant autògrafs i fent-se fotos amb tothom que va voler acostar-se.

Vestit en tons grisos, gorra fins a les celles, pèls grisos a la barbeta, guitarra acústica entre les mans, ampolleta d'aigua i tamboret, va començar com qui diu pel principi mateix recordant la cançó que va cantar per a Paul McCartney i George Harrison el 1968 i li va valer el seu primer contracte discogràfic amb Apple. Something in the way she moves va sonar amb una actualitat espatarrant i va semblar natural que seguís una cançó del seu últim disc, gairebé mig segle les separava, ni es va notar.

En realitat tot el concert va ser un anar i venir per la carrera de Taylor realitzat sense el mínim sobresalt. Fins i tot va tornar altra vegada als seus inicis per recuperar la inoblidable Carolina in my mind en una versió tòrrida secundat per un trio vocal de gran envergadura. Si el trio vocal era bo, els altres quatre músics fregaven l'ideal, Taylor els va presentar com la millor banda del món, amb una llegenda com Steve Gadd marcant el ritme, Larry Goldings en pla mestre amb els teclats i l'acordió, el baix segur de Jimmy Johnson i la punyent guitarra de Michael Landau estremint en cada tema.

Taylor va tocar en un tema la guitarra elèctrica (i es va defensar bastant bé), va tocar l'harmònica, es va passejar de la balada gairebé country al rhythm and blues amb tocs de gospel, va versionar Buddy Holly (Everyday) i fins i tot es va deixar anar amb algun excés rocker. Pràcticament tots els temes van ser rebuts amb aplaudiments en ser reconeguts i el públic fins i tot li va cantar happy birthday amb dos dies de retard. Shed a little light, en memòria de Martin Luther King, va posar tot el personal dempeus, que així va seguir cantant How sweet it is i, al final, el Liceu es va ensorrar amb una versió tan senzilla com a emotiva de You've got a friend amb una breu improvisació barcelonina inclosa.

Gairebé dues hores i mitja tocant el cel.