Monty, la rata del desert

Vaig anar a Mister Guau, com faig habitualment, a comprar un ratolí per a la serp. És un deure que em pesa igual com li pesava a Victor Frankenstein vetllar per la seva criatura. Plens d’orgull i vanaglòria segellem pactes insensats amb el destí i després el diable ens passa comptes. Faig càlculs mentals i constato amb sorpresa que ja fa 11 anys que tinc el rèptil a casa. 11 anys! (i diverses cròniques). Potser va essent hora que s’independitzi, però no sembla que en tingui pas cap intenció.

En fi, deia que vaig anar a Mister Guau a buscar provisions —la serp devora una presa viva o dues al mes: em consola pensar que en llibertat serien força més— i em vaig trobar amb grans canvis. Ara l’establiment, com sabeu, es diu Kiwoko, ja que forma part de la cadena d’aquest nom que ha adquirit les botigues Mister Guau. Kiwoko, que vol dir hipopòtam en suahili, es presenta com la botiga líder de mascotes a Espanya, “el Decathlon dels animals”, i amb molt bon rotllo. És curiosa la tria del nom perquè en realitat l’hipopòtam és l’animal més perillós de l’Àfrica, un veritable bergant, i ningú amb dos dits de front en tindria cap de mascota.

Em vaig dirigir a la zona de rèptils i peixos, com sempre he fet des que vaig adquirir a la mateixa botiga la meva serp, una serp bladera, però no hi havia ja ni la secció de sang freda ni el dependent simpàtic que ens ha assessorat tantes vegades als desorientats propietaris de mascotes exòtiques amb escates. Em van indicar que al pis de dalt hi havia rosegadors, i me n’hi vaig anar.

“Els ratolins s’han acabat, però tenim altres animalets igual de simpàtics”, em va explicar una noia davant d’unes instal·lacions dignes d’un creuer de luxe. Vist l’entusiasme —i l’ambient que regnava a la botiga— em vaig ben estar de revelar-li el caràcter gastronòmic del meu interès. “Emporteu-vos un jerbu, són encantadors”. Vaig analitzar la situació. No podia pas tornar amb les mans buides i enfrontar-me a la mirada de retret de la serp. D’altra banda, un jerbu... És veritat que eren més barats que els hàmsters —una opció que la meva consciència m’impedia de considerar.

Tinc una simpatia històrica pels jerbus, no per motius zoològics, sinó militars. Un jerbu, rosegador local nord-africà conegut com a “rata del desert” era i continua essent, tot i que els han tret els tancs, per les retallades, l’emblema de la 7a Divisió Blindada britànica (avui 7a Brigada), les cèlebres rates del desert de la Segona Guerra Mundial, efectivament. Segons una versió, la força, que constava inicialment de tres regiments d’hússars amb tancs lleugers, va adquirir la denominació de rates i el jerbu com a símbol després que el comandant, el general Percy Hobart, observés com un oficial d’intel·ligència portava un jerbu com a mascota. En canvi, segons P. W. Rainer, a Victoria en el desierto (Janés, 1944), la denominació va recollir, desafiadora, l’insult de Mussolini “que va dir dels nostres hússars que eren menyspreables rates del desert”. Recordar tot això em va animar a adquirir el jerbu de Kiwoko. Seria interessant conviure amb un animal tan notable, encara que fos breument. La dependenta va voler que triés jo mateix un individu. Vaig triar el més gran, que a més tenia un aspecte esquerp. Vaig posar cara de summa atenció mentre la noia m’explicava els principis elementals per tenir-ne cura. Sentint-me una mica incòmode, tot i que els escrúpols fa anys que els vaig perdre (i la serp ni en parlem), em vaig dirigir a la caixa per pagar els 9,99 euros: el que fa un per la seva serp.

Quina va ser la meva sorpresa quan em van demanar les dades. Per quins set sous volen el meu telèfon, adreça i DNI?, vaig preguntar alçant una mica massa la veu. És que hi ha un concurs? “Per redactar el contracte”. Com? Resulta que a Kiwoko la compra de qualsevol mascota, fins i tot de la més senzilla, requereix una extensa paperassa. Estupefacte, vaig observar com imprimien i em lliuraven quatre pàgines en què s’especificava que el rosegador m’era lliurat “amb les condicions i protocols sanitaris adequats a la seva edat i en perfecte estat de salut”. Aviat no ho estarà tant, vaig reflexionar amargament. Vaig llegir que el jerbu tenia una garantia de dos anys; més que el meu cotxe. I que l’empresa no es responsabilitzava dels problemes que es poguessin derivar d’una mala atenció, accident o conducta negligent (!) per part del comprador. La setena clàusula estipulava: “No s’admetrà la devolució de l’animal per motius personals”. Em van informar que el contracte definitiu podria passar a buscar-lo al cap d’una setmana. Vaig marxar desconcertat.

Després de passar l’última tarda a l’ambient crepuscular de la redacció, amb un intent de fuga en direcció als predis de Milagros P. Oliva, el Monty, com havia batejat provisionalment el jerbu —pel mariscal, no per l’hamburguesa del Flash Flash— , va arribar a casa amb un futur bastant menys prometedor que el del seu homònim amb boina.

Ens vam quedar el jerbu i jo a veure Mentes criminales fins que va arribar l’hora (la seva). Per distreure’l, vaig obrir Victoria en el desierto i vaig llegir solemnement el “missatge del cap de l’exèrcit a totes les tropes”: “L’enemic avança disposat a atacar-nos. Ho fa perquè està atrapat com un ratolí a la ratera (sic). Resistirem i combatrem. No hi haurà retirada i, sens dubte, rendició. Ensenyem-li de què és capaç el famós VIII Exèrcit. Bona sort a tots”. Firmat: B. L. Montgomery.

Em va semblar que el Monty es dirigia més animat cap al seu destí. O potser, em vaig inquietar, és que pensava denunciar-me per incompliment de contracte.