Missatges septentrionals
Els resultats a Galícia i al País Basc transmeten alguns encàrrecs significatius per a la situació política en l'àmbit estatal i fins i tot a nivell català
Doncs no: més enllà del sisme a la cúpula del PSOE, les eleccions basques i gallegues de diumenge passat no semblen haver desembolicat la troca que bloqueja la governació d'Espanya des de fa ja nou mesos. Amb tot, això no significa que els resultats a les dues principals comunitats atlàntiques no transmetin alguns missatges interessants o significatius per a la situació política estatal, i fins i tot catalana.
De la previsible i anunciada victòria del Partit Nacionalista Basc, el més nou —de fet, l'única cosa nova— no són les xifres a l'alça, ni la transversalitat social i la fidelitat inexpugnable de l'electorat jeltzale, sinó l'acollida que ha donat al triomf penebista el gruix de l'establishment polític i mediàtic espanyol. Escoltar María Dolores de Cospedal —la secretària general del partit que, amb prou feines una dècada enrere, va encapçalar l'ofensiva criminalitzadora contra el PNB i considerava un imperatiu d'higiene democràtica desallotjar-lo del govern de Vitòria—descriure ara el resultat basc i gallec del 25-S com un “triomf de l'estabilitat”, és una d'aquestes coses per les quals val la pena no morir-se.
En molt pocs anys, aquella rústica metàfora segons la qual ETA sacsejava l'arbre i el PNB recollia les nous, i la insistència en l'inesborrable del llegat racista i totalitari de Sabino Arana, i la demonització de Xabier Arzalluz, i l'obstinació per processar i condemnar Juan Mari Atutxa, i els incomptables improperis sortits de la boca de Jaime Mayor Oreja..., tot això ha desaparegut dels mitjans que ho van conrear ad nauseam. Gràcies a l'extinció del terrorisme? També. Però, sobretot, el PNB és avui el nacionalisme bo, judiciós, moderat i raonable, anhelat bastó de la vellesa política de Rajoy, per contraposició al nacionalisme català embogit i antidemocràtic en la deriva independentista. En vista de la qual cosa només queda desitjar que el PNB d'Urkullu i Ortúzar gaudeixi tot el que pugui de la conjunció astral que l'afavoreix, sense oblidar que els afalacs d'avui poden tornar-se altra vegada desqualificacions i atacs demà.
D'altra banda, tant Galícia com Euskadi han confirmat una tendència que ja era ben palesa a Catalunya: no només el declivi electoral del PSE-PSOE i del PSdeG-PSOE, seguint els passos del PSC-PSOE; també, i més important, l'ocupació gradual de l'espai socialista i més o menys basquista, o socialista i suaument galleguista, que els partits esmentats havien hegemonitzat durant dècades, l'ocupació per part de les marques territorialitzades de Podem, En Marea i Elkarrekin Podem.
A Catalunya aquesta dinàmica de substitució socioelectoral del PSC per En Comú Podem (o com s'anomeni l'imminent partit d'Ada Colau) ja està més avançada. A les comunitats basca i gallega amb prou feines despunta, però ho ha fet amb pas ferm: l'esquerra autodeterminista supera el socialisme estatalista per gairebé dos punts a Euskadi i per més d'un a Galícia. Si aquest procés es consolida, un PSOE bàsicament mesetari, i jacobí sense matisos, hauria d'acomiadar-se d'encapçalar una altra vegada el govern d'Espanya.
La nova composició dels parlaments de Vitòria i Santiago també etziba un revés—simbòlic, però revés— a les aspiracions de Ciutadans: és molt difícil projectar una imatge de força renovadora i decisiva en la política espanyola sense tenir cap presència institucional ni a Galícia ni al País Basc. Al mateix temps, els pobríssims percentatges (3,3% i 2%, respectivament) que l'escrutini va atorgar al partit taronja posen en relleu els límits mateixos del projecte de Rivera, basat en el regeneracionisme anticorrupció i en la defensa de l'espanyolitat.
Passa que tant la comunitat basca com la gallega han estat, aquests últims anys, força a resguard de la corrupció, i els votants de Núñez Feijoo als quals C's havia de seduir s'han mostrat indiferents als grans escàndols d'àmbit estatal que afecten el PP. Ni a Euskadi ni a Galícia hi ha conflicte lingüístic real entorn de l'ensenyament (a Catalunya tampoc, però s'han dedicat llustres a fabricar-lo artificialment) i en cap de tots dos territoris els sectors espanyolistes —que se senten ja ben representats pel PP i el PSOE— perceben una amenaça secessionista que els empenyi a buscar defensors més enèrgics. Que els de Rivera no hagin estat si més no capaços de recollir a Euskadi la pobra herència d'UPyD hauria de convidar a la reflexió.
Joan B. Culla i Clarà és historiador
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.