Fanàtics

No és la primera vegada que un escriptor català converteix la sort de guanyar un premi literari en una plataforma per manifestar la seva particular mirada sobre la realitat política i per demostrar, de passada, que el fanatisme és l’únic rival verdader de la racionalitat. Quan es guanya un premi literari el més habitual és que l’afortunat senti una mescla indefinible de temor, respecte i sorpresa, i que l’emoció es tradueixi en gratitud i reconeixement. Però d’ençà que una part dels responsables del referèndum il·legal de l’1-O estan en presó provisional, a l’espera del judici, i que una altra part està fugada de la justícia, als actes literaris es tergiversa la realitat, es menteix, els polítics presos es transformen en “presos polítics”, s’afirma que el govern legítim de la Generalitat viu a l’exili i s’acusa l’Estat espanyol de feixista. En una entrevista en aquest diari, arran de l’última convocatòria del premi Josep Pla, el guanyador, Marc Artigau, definia la ficció d’una manera que semblava concretar l’estil amb què mira els signes de la realitat del present: amb la memòria no fem res més que autoenganyar-nos, està feta de subjectivitat, i tots, constantment, estem refent els nostres records, inclús de forma inconscient, per aconseguir que el que recordem sigui una mica millor del que realment va ser. I, més endavant, encara que distingia entre l’àmbit personal i el polític, afirmava que la veritat era sobrevalorada. La nit de la concessió del premi, Manuel Valls es va indignar amb la barra —“atreviment degut al menyspreu del que diran o pensaran els altres”— d’Artigau quan va dir, naturalment, que vivia en un país on hi havia “presos polítics” i que el Govern legítim de la Generalitat estava a l’exili.

Valls devia ignorar que es trobaria amb la nova normalitat instaurada en la societat literària catalana, i que les paraules pronunciades per Artigau ja formen part de l’imaginari col·lectiu. A la convocatòria anterior del mateix premi, Antoni Bassas va dedicar el seu discurs a “quatre homes de pau injustament empresonats”; Jordi Cabré, durant la Nit de Santa Llúcia, en rebre el Sant Jordi, va arribar a la conclusió que “els presoners som nosaltres i hem de sortir immediatament d’Espanya”; i Antònia Vicens, en obtenir el Premio Nacional de Poesía, que no va rebutjar a pesar de provenir d’un Estat que és considerat opressor, va declarar que s’avergonyia que no deixessin en llibertat “els presos polítics”. Valls probablement desconeixia que les paraules d’Artigau s’integraven dins del discurs normal. El que no sabien els fanàtics és que el normal és denunciar el fanatisme. El que no se sap, i es desconeix, és si algun escriptor amb una mirada més real de la realitat aconseguirà pronunciar des de la tribuna d’un premi un discurs gens fanàtic.