L’escàndol ‘Der Spiegel’: atureu la rotativa, tot és mentida

Ningú se'l va creure. Ell mateix tampoc s'hauria imaginar que acabaria destapant el gran escàndol periodístic que ha fet trontollar els fonaments de la premsa alemanya i que dona motiu a un nou debat —l'enèsim— sobre la professió a tot el món. Ara, a Juan Moreno ja se'l creuen i a Alemanya el consideren poc menys que un heroi. Però per desemmascarar un professional de la mentida a gran escala, capaç d'enganyar tot un país, Moreno va haver de passar per un calvari.

Va batallar per convèncer els seus caps que ell, la baula més feble de la cadena laboral, tenia raó i que Claas Relotius, de 33 anys, l'estrella del periodisme alemany, s'inventava les històries que publicava. No va ser fàcil, però ha estat una d'aquestes rares ocasions en què David acaba derrotant Goliat. Moreno, un periodista espanyol criat a Alemanya, se la va jugar i va acabar guanyant.

La seva victòria és, malgrat tot, molt agredolça. El seu èxit és alhora la desgràcia de Der Spiegel, la llegendària publicació alemanya per la qual Moreno treballa com a col·laborador. Es fa difícil entendre com la prestigiosa revista va fer triomfar un reporter que s'inventava les històries, que assegurava haver entrevistat gent que no havia vist mai i visitat llocs on no va arribar a posar els peus. Com pot ser que ningú, ni els seus caps, ni el departament de comprovació de dades, ni cap company, s'adonés que el més de mig centenar d'articles que el seu periodista estrella havia escrit eren massa perfectes per ser de debò i que, en realitat, eren un frau.

Moreno arriba gairebé una hora tard a la cita al seu pis, situat al nord de Berlín. Ve de declarar en la comissió d'investigació de Der Spiegel. La seva dona, també periodista freelance, està enllestint un article teclejant en un portàtil sobre la taula de la cuina. Tres de les seves quatre filles entren i surten al llarg de les tres hores llargues que dura la trobada.

“Van ser cinc setmanes horribles. Jo sabia que alguna cosa no estava bé, però no se’m creien”

“No soc cap heroi, ni el gran defensor de la veritat. No em quedava una altra. Tinc quatre filles i per un moment em vaig veure al carrer perquè el meu nom apareixia en un article ple d'errors”, arrenca. “Van ser cinc setmanes horribles. Jo sabia que alguna cosa no estava bé, però no se'm creien. La frustració era total”. Assegura que va passar setmanes pràcticament sense aclucar l'ull, que ha perdut vuit quilos i que gairebé li cau l'ànima als peus el dia que la seva filla de dos anys i mig va pronunciar amb claredat un nom: Claas Relotius. “Jo em llevava i me n'anava a dormir amb aquest nom a la boca”.

La quotidianitat de la llar de Moreno va saltar pels aires a principis de novembre, arran de l'elaboració d'un reportatge titulat La frontera de Jaeger. El reporter era a Mèxic, cobrint la caravana de migrants, quan li van trucar de la revista i li van dir que havia d'escriure un reportatge conjunt amb Relotius, la gran ploma de la publicació. Moreno acompanyaria un migrant fins a la frontera i explicaria el viatge, i als Estats Units Relotius s'introduiria en un grup de milicians civils disposats a frenar l'arribada de migrants.

A Moreno la idea no el va entusiasmar. No coneixia Relotius, però una vegada havia llegit un text seu sobre un assessor fiscal cubà que li havia fet arrufar el nas. La feina es va fer. A Moreno li va arribar el text signat a mitges i va detectar detalls que no li van acabar de quadrar. Va escriure al departament de comprovació de dades i documentació, on treballen unes 60 persones. No li van fer cas.

Després, Relotius li va enviar un nou esborrany en què apareixia una escena final nova, en la qual un milicià disparava a alguna cosa que es movia, insinuant que era un migrant. Aquest passatge no apareixia en la primera versió. “És impossible que un bon periodista presenciï una escena com aquesta i no la inclogui des del primer moment”, va pensar.

A partir d'aquí, Moreno va començar una desesperada lluita per la veritat que no el deixaria dormir i el submergiria en una frenètica investigació contra rellotge per salvar la pell i el nom, que va acabar apareixent irremeiablement sota el reportatge fals. Va descobrir un article publicat en la premsa nord-americana que s'assembla sospitosament al de Relotius. També hi sortia un milicià anomenat Jaeger, però hi havia detalls dels personatges que no coincidien. Després, Moreno va reconèixer en una de les fotos publicades per Der Spiegel i comprades a The New York Times Tim Foley, un milicià que havia vist en un documental premiat. Era famós, però Relotius no li havia posat el nom i va dir que no s'havia deixat fotografiar i que per això les fotos es van acabar comprant a The New York Times.

Les incoherències creixien i Moreno va escriure al cap del departament de Societat, que havia encarregat el reportatge. “No em van fer cas i em van demanar que anés a Hamburg a parlar amb ells”. Després, Moreno va rebre una trucada de Relotius. S'havia assabentat de les seves indagacions. “Juan, tens coses per dir-me”, va arrencar. Moreno li va fer unes quantes preguntes, sense revelar els descobriments que havia fet, i va decidir deixar-lo parlar. “Em vaig adonar que mentia i que hi havia un problema molt gros”.

La frontera de Jaeger va resultar ser la punta d'un iceberg amb unes dimensions que encara s'han d'acabar de calibrar. En total, Relotius ha escrit 60 peces per a Der Spiegel, a més d'altres reportatges per a diversos diaris alemanys, que ara s'endinsen en els seus arxius a la recerca de la veritat. La publicació ha decidit “assumir per defecte que tots els articles escrits per Relotius van ser fabricacions”, segons va anunciar, poc després que es fes públic l'escàndol, el director, ­Steffen Klusmann. “Com a editors de Der Spiegel, hem de reconèixer que hem fallat considerablement. Relotius va aconseguir saltar-se i anul·lar tots els mecanismes de garantia de la qualitat de l'empresa. (…) De vegades els protagonistes de les seves històries sí que existien, però d'altres no. La majoria de les vegades els detalls sobre el seu passat i les seves circumstàncies eren inventats”. A finals de gener, la revista va publicar un primer avanç de les comprovacions, i el resultat era esfereïdor.

Però en aquelles desesperades setmanes de novembre, Der Spiegel no ho tenia tan clar i va començar a sospitar que Moreno podia tenir alguna cosa a amagar. Al cap i a la fi, Relotius era un home de la casa. Estava en plantilla i havia guanyat fins a quatre vegades el gran premi del periodisme alemany, l'últim cop el 2018, i havia estat nomenat periodista de l'any per la CNN. Era, a més, un paio que queia bé a la redacció. “A Der Spiegel tothom l'apreciava. Els seus companys m'han dit: ‘Si l'haguessis arribat a conèixer, no ho hauries fet”. Estaven a punt d'ascendir-lo.

Però Relotius era, sobretot, un home que portava històries. Aconseguia el que els altres ni tan sols aspiraven a aconseguir. Assegurava que havia parlat amb els protagonistes que es negaven a parlar amb d'altres. Els seus reportatges estaven ben escrits, plens de veus, acció i personatges; eren caramels massa dolços perquè algun cap es preguntés res. “Com a cap d'una secció, la primera reacció que tens quan reps històries com aquestes és de satisfacció, no de sospita”, ha reconegut Ullrich Fichtner, un responsable de la revista, en una llarga reconstrucció del cas. “Relotius sempre entregava històries excel·lents (…), era un treballador especialment valuós”. Fichtner, cridat a ocupar una alta responsabilitat, el descriu com algú “modest, alt, reservat, atent, en ocasions massa seriós. Però, en conjunt, el tipus de persona que fa que et vinguin ganes de felicitar els seus pares”.

Moreno, d'altra banda, és un outsider. Un reporter freelance que treballa des de casa seva, a Berlín, i gairebé no trepitja la central, a Hamburg. És una veu exòtica, fill d'un espanyol que treballava en una fàbrica de pneumàtics que va emigrar a Alemanya des del camp d'Almeria quan ell tenia un any i mig (va néixer el 1972). Va treballar per a diversos mitjans i va tenir una columna al­ Süddeutsche Zeitung, fins que va saltar a Der Spiegel el 2007.

Per això, en part, quan Moreno va qüestionar la feina de Relotius, les sospites se li van girar en contra. “Em van donar a entendre que això tindria conseqüències importants per a mi. Que m'havia atrevit a ficar-me amb Déu. Jo estava convençut que perdria la feina i que ningú em voldria contractar amb uns antecedents com aquests”. Aquí va començar la veritable batalla.

Moreno va passar cinc setmanes dedicat a desmuntar les històries de Relotius. Va aprofitar un viatge de feina als Estats Units per dur a terme una missió secreta. Va buscar els suposats entrevistats en el reportatge de la frontera. Va conduir uns 800 quilòmetres fins a trobar Foley. Li va mostrar una foto de Relotius. No l'havia vist mai. Va fer el mateix amb Chris Maloof, un altre suposat entrevistat. Tampoc. Va gravar aquestes entrevistes en vídeo i va tornar a Hamburg. Relotius va argumentar que en el seu reportatge es parlava d'activitats il·legals i que ningú volia reconèixer en un vídeo haver-les fet. Encara no se'l creien.

Moreno va ampliar la investigació i va recórrer a l'hemeroteca. Va trobar un article en què se suposava que Relotius havia parlat amb els pares de Colin Kaepernick i va descobrir que la família del jugador de futbol americà que va protestar contra el racisme havia refusat parlar amb la premsa, també amb l'alemanya. Com més investigava, més pudor feia tot.

El que va passar després s'ha explicat a les pàgines de Der Spiegel al llarg de diversos articles en què la publicació ha assumit un sonat mea culpa. El 3 de desembre, a les 3.05, una dona que responia al nom de Janet va enviar un correu electrònic a la revista. És l'encarregada de premsa del grup de vigilants que Relotius suposadament havia acompanyat a Arizona. En el correu preguntava com era possible que hagués escrit un article sobre ells sense haver passat per allà. Relotius va falsificar el text perquè semblés que la dona preguntava per què havia passat tan poc temps amb ells. Però 10 dies més tard va arribar la prova definitiva.

Els grans caps de la publicació es van reunir acompanyats d'un informàtic. Moreno els havia convençut que accedissin al servidor. Van comprovar que Relotius havia manipulat el correu i que mai havia estat amb els patrullers d'Arizona. La matinada anterior, una de les caps de l'impostor s'hi havia enfrontat després de descobrir una altra fabricació, aquesta vegada a Facebook. Relotius es va ensorrar i va confessar. Va dir que l'havia mogut la “por a fracassar” i que “la pressió per no fallar va anar creixent a mesura que anava tenint més èxit”. Va recollir les coses i va marxar per sempre de la revista que l'havia portat al cim del periodisme alemany.

El 22 de desembre, Der Spiegel va publicar un número especial amb una portada vermella amb grans lletres blanques en què es llegeix: “Explica el que és”. Són paraules del fundador de la revista, Rudolf Augstein, les mateixes que ocupen un lloc destacat en la redacció d'Hamburg i que Relotius va trair fins al seu amarg final. Aquell número va dedicar 23 pàgines a tractar la qüestió. S'afirmava que les alarmes haurien d'haver saltat en nombroses ocasions. Com quan Relotius va demanar als traductors de l'edició internacional que no publiquessin les seves peces en anglès. O quan va demanar que no divulguessin al web una foto de l'edició impresa.

La revista ha creat una comissió d'investigació amb veterans de la casa, a més de l'exdirectora del Berliner Zeitung. Durant mesos analitzaran “com Claas Relotius va poder falsificar històries, inventar protagonistes, enganyar els col·legues i esquivar els sistemes de control de qualitat, i quins canvis cal adoptar en l'organització”, segons indica en un correu una portaveu de la publicació que evita oferir més detalls fins que no avancin les investigacions. De moment, tots els articles de Relotius apareixen al web amb una nota que adverteix que poden haver estat falsificats.

Reporter Forum, una iniciativa ciutadana pel bon periodisme, ha informat que Relotius els ha demanat perdó i ha retornat els seus quatre grans premis Reporter.

Mentrestant, ha transcendit que Relotius va demanar diners als lectors que es van interessar per les víctimes que apareixien en els seus reportatges. No se sap encara quants diners va recollir ni quina part va anar a parar a ONG. A través dels seus advocats, ell ha reconegut haver recaptat diners dels lectors, però ha assegurat que els va donar a causes humanitàries. La revista va comprovar que part d'aquests diners efectivament havien anat a parar a una ONG. En el mateix comunicat, els seus advocats expliquen que el seu client ha admès que “va presentar fets falsos i erronis en nombroses ocasions. Els va falsificar i els va inventar”. Diuen que “lamenta” tot el que ha passat i que en cap cas va voler “proporcionar munició als qui ara apunten al seu reportatge amb tèrboles intencions polítiques, com una prova de l'existència de les anomenades fake news. El bufet dels lletrats a Hamburg explica que ni ells ni el mateix Relotius volen, de moment, oferir més explicacions.

A hores d'ara, les veritats es confonen amb les mentides en un embolic que trigarà molt de temps a desfer-se. Però ara com ara alguns actors polítics han ensumat sang i s'han llançat a matadegolla. Perquè el cas Relotius arriba ara que les forces populistes lluiten per desacreditar els mitjans tradicionals. L'extrema dreta alemanya es frega les mans davant d'un cas que considera la prova última que els mitjans són poc menys que fàbriques de fake news. L'ambaixador dels EUA a Berlín, Richard Grenell, l'home fort de Donald Trump a Europa, ha aprofitat per llançar una campanya contra Der Spiegel. Acusa la revista d'“antiamericana”, enterbolint encara més la ja prou maltractada relació entre Washington i Berlín.

“En 7.300 paraules, Relotius només va encertar en la mida de la població. La resta era ficció”

L'acusació de Grenell es fonamenta en una de les invencions més al·lucinants de Relotius. En un text titulat En una petita ciutat, descriu una localitat de Minnesota que suposadament és un exemple de feu de vots de Trump i on el van enviar. La tirallonga de falsedats que apareixen en aquest reportatge les van recopilar amb minuciositat Michele Anderson i Jake Krohn, dos veïns de Fergus Falls, que es van indignar en llegir-lo. Enumeren en un detallat article les invencions de Relotius; entre els enganys, el que diu el cartell d'entrada a la ciutat o una entrevista a un home del qual afirma que no ha estat mai amb cap dona ni ha vist el mar i que a la seva pàgina de Facebook apareix a la platja amb la seva parella. I així tot. “En 7.300 paraules només va encertar en la mida de la població i en la mitjana de la temperatura anual, entre altres dades bàsiques (…). La resta és ficció desinhibida”, escriu Anderson, que l'abril passat va enviar un missatge al compte de Twitter de Der Spiegel, en el qual acusava l'autor d'escriure “ficció”, que es va perdre en el mar d'interaccions digitals. La vergonya ha estat tal que Der Spiegel va decidir enviar-hi el seu corresponsal a Washington per refer la història i, de passada, demanar perdó.

Més enllà de les parets de la revista, l'Spiegelgate ha generat un intens debat global entorn del futur del periodisme en l'era de les fake news, de l'hipermesurament d'audiències i de la compulsió per fer les històries atractives fins i tot a risc de sacrificar la veritat. O, com ho ha anomenat l'analista dels mitjans Jeff Jarvis, “el perill de la seducció del format narratiu”. Alguns gurus del periodisme alerten aquests dies del risc de forçar les històries per fer-les cada vegada més atractives, com si la realitat no fos prou. Aquest és només un dels debats que planegen sobre la redacció devastada de Der Spiegel, un dels pilars del periodisme europeu.

Mentrestant, Juan Moreno no acaba de creure's tot el que li ha passat. Diu que l'ha impactat descobrir el poder que pot arribar a tenir la persuasió fins i tot en periodistes veterans, amb l'ullal ben retorçat. “Els va enganyar a tots i m'hagués enganyat a mi també si l'hagués conegut”. Moreno reconeix que pensava que ningú seria capaç de fer una cosa així, i això era el que el frenava. “Crec que en el fons pensava que hi ha certes normes que tots complim”.

Der Spiegel afronta ara una profunda remodelació, mentre espera el resultat d'una investigació que no anticipa res de bo. Relotius es manté en silenci. I Moreno, que rep centenars de missatges de felicitació i ofertes vàries, ha tornat a la seva vida de sempre, la de reporter freelance.