Llibres de llengua confinats

Sí, estem tots confinats i aquest Sant Jordi serà més deslluït que mai, però ni s’han esvaït les ganes de firar-se llibres ni manquen les iniciatives perquè algun dia ens puguem retrobar amb la tinta i el paper, per exemple amb la campanya Llibreries Obertes, amb la qual podem adquirir i reservar l’exemplar i ja el recollirem quan obrin. I com que el català continua essent tema d’interès en un país malalt de llengua, vet aquí algunes recomanacions.

Comencem amb l’equilibri entre el rigor i l’amenitat, amb un tema que no defuig la polèmica. Amb El castellà, la llengua del costat (Pòrtic, 110 pàg. 15,10 euros), Enric Gomà proposa un recorregut històric de la presència de la llengua castellana a Catalunya, des de la primera família que va parlar castellà a la Corona d’Aragó, els Trastàmara, fins a mitjan del segle XIX, amb l’objectiu de desmentir el tòpic que a Catalunya, mercès a la tradició culta i literària, sempre hi ha hagut un equilibri bilingüístic venturós. I amb un humor sorneguer que esquitxa la lectura de somriures, va repartint a tort i a dret, perquè la implantació del castellà és tant atribuïble a la pressió de l’estat, amb la cort, l’església i l’exèrcit al capdavant, com a la connivència de les elits catalanes, que en el castellà hi veien una oportunitat.

Sovint la divulgació de la llengua s’ha fet a partir de paraules i les seves vicissituds, tot posant-les al microscopi per extreure’n curiositats o esvair dubtes. En aquest corrent s’insereix la proposta autoeditada de Jordi Palou Els mots (t)robats (Xarxa de Mots, 258 pàg. 21 euros), que a partir del recurs ortogràfic del títol ens ofereix, d’una banda, un recull de mots robats pel web que gestiona —Rodamots, primer com a llista de correu, després com a pàgina web i ara també a Twitter—, i de l’altra, de mots ara trobats en forma de llibre. Agrupades en 50 categories, hi trobem paraules com vetesifils i ultramarins, queixal i ullal, canalla i monyicot. I tot un apartat que enervarà els més hiperpuristes, amb la defensa dels substantius acabats en o final: carro, burro, llomillo, misto, quadro i trasto. Alerta, perquè el llibre, finançat per Vermaki, no es ven a les llibreries i cal comprar-lo a través del web.

Així com els hiperpuristes poden tenir un esglai amb el llibre de Palou, amb el darrer de Pau Vidal tindran un cobriment. Amb un títol i una portada ben explícits, Corregir mata (Viena Edicions, 234 pàg. 18,05 euros), Vidal recupera la contundència d’El bilingüisme mata per carregar contra els nous corrents ultrancers que entenen que els problemes de la llengua catalana es resolen per la via de la ultracorrecció i que, emparats sovint per l’anonimat de les xarxes socials, pretenen estendre un model de llengua alternatiu al de l’Institut d’Estudis Catalans. El resultat: l’extensió de la confusió i la inseguretat del parlant. Però Corregir mata, recull dels articles de l’autor al digital Vilaweb, no és només això: amb un estil tothora juganer i que no defuig el cos a cos, també s’hi desgranen qüestions sobre llengua i política, monolingüisme i bilingüisme, la nova gramàtica i el llenguatge inclusiu.

I acabem. La filologia també és un camp de mines, tant personal com professional, o almenys això és el que destil·la Narcís Garolera a Galeries del record (Edicions de 1984, 620 pàg. 19 euros), les seves “memòries d’un filòleg”. Doctor en filologia catalana, professor d’Institut i catedràtic d’universitat, Garolera enceta la seva biografia a Vic, amb una infantesa i una primera joventut marcades per les tribulacions laborals del pare i una educació pietosa que el va dur a cursar estudis al seminari. I salta a Barcelona per narrar la seva formació com a filòleg i crític literari, en uns anys, els seixanta i setanta, en què a la universitat es conjugava la decrepitud de la docència franquista amb les noves tendències en marxisme i estructuralisme. I no manquen els apunts amargs sobre política, tant la grossa, la de partit i carnet, de la qual no en va voler formar part, com la petita, l’acadèmica, que segons ell —i per obra de Joaquim Molas— el va excloure del reconeixement merescut per la seva obra crítica de Jacint Verdaguer.