Intel·lectuals, savis i xerraires

Com vam comentar en un o altre article precedent, la figura de l’intel·lectual està desapareixent del món, almenys del que coneixem de més a la vora. És una figura que no va començar, com se sol pensar, amb la persona d’Émile Zola —que va publicar a L’Aurore una carta adreçada al president de la República francesa arran de l’afer Dreyfus, en defensa de la seva innocència—, sinó segles enrere, potser al temps de l’Humanisme —Erasme i von Hutten en serien exemples, Luter també—, i que va conèixer una manifesta florida a final del segle XVII i a tot el XVIII: Hobbes, Spinoza, Bayle, Hume, Rousseau o Voltaire, i tota una colla, van actuar com a veritables intel·lectuals als seus països. I això, què volia dir?

La gent creia en les seves opinions, tenien prestigi i autoritat en cercles prou amplis; podien transformar l’opinió pública en un sentit més just, moral o equitatiu; clergues i seglars, monarques i faccions polítiques no restaven indiferents davant les seves idees. Això va durar uns quants segles, i, molt a la vora dels nostres dies, Hannah Arendt a Nord-Amèrica, Bertrand Russell a Anglaterra, i Sartre, Camus o Foucault a França, molt després d’Hugo i de Zola, van continuar posseint l’estatut d’intel·lectuals, heretat en especial de la racionalitat humanística i il·lustrada. A Espanya van posseir aquesta dignitat Unamuno, Ortega o Marañón. A Catalunya, Carles Riba o Salvador Espriu, més que ningú, van ser considerats sense error intel·lectuals creïbles i influents.

Després, a poc a poc, aquesta figura va desaparèixer de quasi totes les societats del món desenvolupat. Entre els deu “pensadors més influents del món”, segons un reportatge publicat recentment en aquest diari —Judith Butler, Thomas Piketty, Noam Chomsky, Jürgen Habermas i Slavoj Žižek, els de més anomenada—, només Chomsky s’ha comportat pròpiament com un “intel·lectual” en el sentit més comú: es va manifestar, com Marcuse i d’altres, a favor de les llibertats i de la democràcia, va criticar amb duresa la intervenció dels Estats Units en diverses conteses arreu del món, i la seva veu va ser admirada i respectada per molta gent. Pocs, últimament, han generat moviments d’opinió i de masses d’una certa transcendència: hi ha un feminisme inspirat per Butler o per Nussbaum; hi ha una consciència més o menys generalitzada sobre la justícia social inspirada per Piketty i per Žižek; hi ha una teoria sobre el “patriotisme constitucional” propagada per Habermas, que ni tan sols ha triomfat al seu país... però llur pensament no és políticament determinant com ho va ser el dels seus predecessors.

Aquesta “desfiguració” de l’emblema “intel·lectual” pot haver estat la conseqüència del descrèdit de la intel·ligència “no aplicada” i de la saviesa “no funcional”

Aquesta “desfiguració” de l’emblema “intel·lectual” pot haver estat la conseqüència del descrèdit de la intel·ligència “no aplicada” i de la saviesa “no funcional”; de la pèrdua de caràcter teocràtic de tota jerarquia religiosa o seglar; de la competència que han significat les opinions “demòtiques” que s’escampen contínuament per les xarxes socials i potser de més factors que no analitzarem.

El fet és que ja no es pot dir que hi hagi gaires intel·lectuals en el sentit antic. El seu paper ha estat devorat per corrents d’opinió que es troben exactament en el lloc oposat a aquell en què es trobaven les idees dels intel·lectuals; és a dir, ara són més creïbles —versemblants i tot, encara que no tinguin cap base racional— els corrents generats per xerraires, mentiders, cantamanyanes, místics de segon origen, pòtols inconformistes sense cap idea sòlida, falsos amics o declarats enemics de la democràcia, i més col·lectius.

Al cap i a la fi, els publicistes d’aquesta mena s’emparen en uns mitjans enormement potents, mentre els intel·lectuals, equivocadament o no, continuen manifestant-se a través de la premsa i els llibres —les dues coses cada dia menys freqüentades pel comú— i a la televisió —en la qual desconfien cada cop més, potser amb raó, les persones que hi manifestarien unes opinions o unes anàlisis que demanen temps, pauses, paciència i concentració mental.

Rebus sic stantibus, com deien els historiadors romans, els homes i les dones amb passió per escorcollar la veritat de les coses, per analitzar a fons tota situació complicada i amb un amor insubornable pel saber no falsejat —que no ocupa cap lloc, o molt escàs, en les vides quotidianes del gruix de les societats—, aquells rara avis, dèiem, posseeixen un destí que s’assembla molt al del savi impertèrrit de qualssevol temps: és el destí dels que combreguen més amb la raó que amb les falòrnies, els tòpics i les “idees rebudes”. Aquests no podran fer cap altra cosa que estudiar cada dia, llegir molt i aprendre contínuament, sense descans; seran savis, com sempre n’hi ha hagut, però ja no podran aspirar a convertir-se en “pensadors influents”. La seva clarividència i els seus dubtes cauran en sac foradat. Els veritables influencers són uns altres, i l’opinió comuna serà guiada més per la seva xerrameca, que per homes i dones proveïts d’enraonada capacitat.