‘Sau’, de Ferran Garcia: El fatídic i la desmesura
És una novel·la que parla de la relació de l’ultramon amb els vius i, a l’inversa, de les alegries de les morts dictades, de la fatiga i l’energia concentrada en el pes dels avantpassats
Ferran Garcia (Vic, 1971) és un devot dels horrors escrits amb calma i, alhora, un entusiasta de la benignitat de la mirada tranquil·la, i les seves frases contundents i fatals gairebé sempre aconsegueixen estremir, ja sigui per l’elevada atrocitat dels danys que sofreixen els personatges, ja sigui perquè l’ànima de la cosa més comuna adquireix la irradiació de la bellesa. A l’obertura de Sau, quarta novel·la seva, trobem una parella innominada que al llarg de cinc anys ha viscut en una soledat edènica enmig d’un bosc, d’una manera “tan senzilla com només ho és la felicitat”.
Un dia, després d’estar nedant al riu, la dona entén que li ha arribat el moment de morir i, quan ho diu a l’home —”no amb paraules, perquè no hi ha paraules per dir una cosa així, sinó amb els ulls”—, es posa en marxa l’execució del pacte acordat, l’única exigència demanada “si volia compartir la vida amb ella”, i que llegim amb estupefacció i desconcert per la gràcia finíssima i dura amb què Ferran Garcia combina la delicadesa i el macabre, la plenitud de l’amor i la categòrica corporeïtat d’un cadàver: de manera “mecànica i mineral”, separa la pell del cos i en fa tires, que deixa assecar a la finestra des d’on “miraven en silenci el bosc que els envoltava”; la desossa, li obre el ventre, n’extreu la matriu i l’omple amb la cendra dels seus cabells llargs, cremats la nit anterior a la llar de foc, i el cor obert l’estén “damunt la taula on reien i comentaven l’absència de mosques d’aquell estiu o l’abundància de conills de bosc de la tardor”; i així continua el ritual o el sacrifici fins a carregar de sentit absolut la frase memorable amb què comença Sau: “La tremolor és la diferència entre l’ànima i Déu. Ell no tremola, nosaltres sí”.
La novel·la, que té la preciositat de l’estranyesa, ofereix visions majestuoses de paisatges i poderoses filigranes detallistes
Les raons que motiven l’escena només s’il·luminen una mica més endavant, però abans hem d’esquivar la multitud que satura la Rambla el dia de l’enterrament de Jacint Verdaguer, embarcar-nos en un vaixell amb la família osonenca Sala de Bruc i arribar a la fatídica desmesura de Guinea Equatorial, el primer espai geogràfic on transcorre Sau, vist com si es tractés d’una exacerbada dimensió cosmogònica: la força de la naturalesa sembla posseir sentiments i ambicions, una nena mor i uns esclaus la ressusciten, una criada viu inexorablement condemnada a una mena de pensament màgic, i, els dies de pluja, un capatàs obre la boca i enlaira el cap fins que ja no cau ni una sola gota per empassar-se.
No menys desmesurada i fatídica és l’Osona on ens trasllada Ferran Garcia en l’últim tram de la primera part i tota la segona: aparentment els protagonistes són uns altres, l’acció se situa molts anys més tard, a l’època que Sant Romà de Sau està a punt de convertir-se en un pantà, i de sobte sembla que a les Guilleries hi habitin uns cowboys sorgits d’alguna novel·la de Cormac McCarthy. Però ni els misteris que brollen a Guinea Equatorial ni els enigmes que neixen a Osona serveixen a Ferran Garcia —n’evita qualsevol possibilitat— com a pretext per crear la tensió de cap aventura: amb una sàvia monotonia, ens ofereix visions majestuoses de paisatges, poderoses filigranes detallistes com la d’una mula que corre “com si el poltre que un dia va ser l’hagués posseït de nou”, els personatges s’escodrinyen amb uns símils d’una alta eficàcia poètica, com si als afores de les frases compareguessin uns resolutius microcontes, i els costums quotidians són retratats amb el rigor vigorós d’un estudi etnològic.
És temptador afirmar que Ferran Garcia du a la pràctica de la seva escriptura el silenci que descriu en un dels infinits passatges subratllables de la novel·la: “És el mateix silenci que apareix quan t’aguantes la respiració observant com cauen pedres d’una cinglera, estimbant-se màgicament, sense que ningú les hagi tocat. La quietud de qui passa una pàgina”.
Sau és una novel·la que té la preciositat de l’estranyesa. Ens parla de la relació de l’ultramon amb els vius i, a la inversa, de les alegries de les morts dictades, de la fatiga i l’energia concentrada en el pes dels avantpassats, del dolor de la culpa, i, sobretot, dels instants de vida d’alguna presència invisible, cosa que semblaria bastant insòlita si no fos que hi ha indicis suficients per creure que la veu narradora de Sau pertany a un fantasma.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.