Salvatges o civilitzats?

Moltes societats desenvolupades tenen problemes amb l’entrada al seu país de col·lectius d’altres contrades —habitualment, vinguts de països menys, o gens, desenvolupats—, i ara prosperen partits polítics, arreu del continent, també a Catalunya, que basen els seus programes en la suposició que els immigrants —no direm “migrants”, perquè això és propi dels ocells, que van i venen d’un lloc a un altre, cada any— no fan més que destorbar, si no és que roben, violen i maten. S’ha sentit fins i tot gent que diu que quan arriba una colla d’immigrants a un lloc, els instal·len en hotels de quatre estrelles, mentre els indígenes que no tenen res —és a dir, els natius del lloc— no reben cap ajuda i dormen al ras: pura imaginació racista.

L’únic problema de debò que generen els immigrants —imprescindibles avui per a unes feines que potser no faria cap de nosaltres— és el fet que no parlen cap de les nostres llengües, i que és laboriós aconseguir que s’acomodin als costums i les lleis del país en què han immigrat. (També es fa servir la paraula “integrar-se”, quan de fet hi ha molta gent que no s’integra mai ni al propi país: són persones singulars, un tret del caràcter que cada vegada considerarem més lloable en vista de l’anomia col·lectiva.) Però aquests arguments n’amaguen un de més poderós i difícil de resoldre. El que costa d’acceptar és que una colla d’homes, dones i criatures que pertanyen a una determinada civilització vagin a parar a una altra de molt diferent i consolidada. Ras i curt: el que molesta a aquells que estan en contra de l’arribada i l’arrelament dels immigrants és que representin una radical “alteritat” respecte a la societat ben lligada (?) i homogènia (?), a què han anat a parar.

Montaigne va ser un dels primers a parlar de la qüestió, i ho va fer amb tant de seny com de sentit moral. Al capítol I.31 dels seus Assaigs (trad. de Vicent Alonso, Proa, 2022), que es diu ‘Dels caníbals’, l’humanista francès precisava que tota civilització, del lloc que sigui, considera bàrbara qualsevol civilització forana. Això potser era recíproc al seu temps, però ara ja no. Només nosaltres considerem bàrbars els immigrants; ells creuen, equivocadament, que nosaltres som més civilitzats que ells, perquè admiren el nostre nivell de benestar. Però tots els pobles del món amb una llengua, una religió, uns rituals, unes lleis i uns costums quotidians constitueixen una civilització. Escrivia Montaigne: “No hi ha res de bàrbar o salvatge en les nacions caníbals, segons el que m’han explicat [els viatgers impregnats d’antropologia]; el que succeeix és que cada poble considera bàrbar allò que no pertany als seus costums”. Poseu al compte d’aquests costums el sacrifici pasqual dels musulmans, l’ús de túniques que amaguen de vegades el rostre d’una dona, o certs rituals de mutilació (n’hi ha de tota mena), per posar exemples molt coneguts. Ens costa entendre’ls i uns quants els rebutgem absolutament, però tenen ple sentit en el marc de la seva cultura d’origen. Deia encara Montaigne: “Certament, sembla que no tenim cap altre punt de vista sobre la veritat d’aquesta qüestió que el model, les opinions i els usos del país en què vivim nosaltres. Aquí hi ha sempre la religió perfecta, el govern perfecte, i les pràctiques perfectes i ben definides de tot plegat”.

Gran visió de la cosa a mitjan segle XVI!

Dos segles més tard, Fontanelle, un acadèmic francès que havia escrit un llibre sobre la “pluralitat dels mons”, va escriure una carta a una amiga seva que s’havia desmaiat un dia que havia vist un salvatge —aneu a saber on— completament nu: Lettre a la Marquise de *** sur la nudité des sauvages. La dama pensava que tots els pobles tenien els mateixos costums, i que ensenyar les parts era pertot senyal d’indecència, com si amagar-les fos un hàbit innat en tots els homes i dones. Fontenelle li va demostrar que això era una idea preconcebuda, pròpia de països que es consideren més civilitzats que uns altres. El pudor de la dama, en suma, era conseqüència d’una formació moral que, com a tal, varia enormement d’un lloc a un altre. I el savi acabava la carta amb aquestes paraules: “Us asseguro, Madame, que tot plegat no és sinó fruit del costum, la prevenció i l’efecte d’una educació determinada, i que no hi ha res d’innat en els homes”. No ens consta si la dama va tornar a desmaiar-se quan va veure, potser al seu dormitori, un home ensenyant sense manies les vergonyes.