Orient és Orient, segons Edward W. Said

Deia Bertrand Russell que si al llegir tots els discursos sobre l’alteritat substituíssim alternativament els noms de les nacions i dels pobles pel nostre propi, podríem comprovar si els nostres discursos sobre l’Altre han sorgit d’una valoració moral del fet en si o d’un conjunt de prejudicis sobre el poble en qüestió. A tal encertada recomanació, quan intentem definir què és barbàrie o què és civilització, s’hi podria afegir la punyent observació del sofista Humpty-Dumpty de Lewis Carroll que una paraula no significa res més que allò que nosaltres volem que signifiqui, ni més ni menys; i sense dubtar-ho, des dels grecs i recordant ara la lúcida reflexió de Tzvetan Todorov, civilització ha estat sinònim de Nosaltres, mentre que barbàrie, dels Altres, d’aquells que ni formen ni mai formaran part del nostre grup cultural. El problema és que els discursos i les veritats —i això ho sabem des de Nietzsche— es construeixen sempre desposseint-nos del que John Rawls va anomenar encertadament “el vel de la ignorància”, sense cap innocència, sense cap neutralitat, a partir d’a prioris i prejudicis, on compta més el que volem deliberadament ignorar o tergiversar que el que podem aprendre o assimilar i sentir com a propi.

Edward W. Said en sabia molt, de discursos, de la forma del contingut i del contingut de la forma, de literatura comparada i de formes de pensament i de formes de societat, i la seva identitat híbrida de palestí protestant, crescut a Egipte i migrat als Estats Units —format a les universitats de Pinceton i Harvard i professor a Columbia—, el situava en una posició privilegiada com a crític no només literari, sinó també dels usos i abusos dels discursos identitaris i de la construcció de comunitats imaginades i imaginàries al llarg de la tradició i de la llarga durada. L’encara incòmode Orientalisme (1978) —publicat en català per primera vegada a Eumo el 1991— va suposar una revolució historiogràfica en la radiografia de la nostra herència cultural, una herència etnocentrista que va fer valer l’efecte terapèutic d’una retòrica deformadora de l’alteritat per vèncer les nostres pors davant la diferència, i que va explotar la productivitat d’uns dicursos provocats per la discordança entre Orient i Occident que van servir per justificar el colonialisme o l’imperialisme europeu, primer, i occidental, després. Said va saber esbossar la cartografia de la memòria i de l’oblit d’aquesta relació antagònica, en el seu cas, i —tot i una menció tangencial als Perses d’Èsquil— des de la campanya de Napoleó a Egipte i la construcció d’una imatge d’un Orient vist sempre a través del forat del pany de l’harem, amb sensualitats insaciables i violències desfermades, amb fanatismes atàvics i supersticions inveterades, amb integrismes irracionals i despotismes d’amos i servituds d’esclaus. Un discurs persuasiu i una paraula falaç al servei de la imatge d’un Occident racional davant d’un Orient irracional, d’una moral exemplar i temprada, la nostra, davant de la immoral mollesa i luxúria oriental d’uns pobles esclaus de les passions i mai fills de la raó; una forma de relació política definida com a orientalisme que Said va aplicar a l’anàlisi dels antagonismes amb l’Altre àrab i musulmà, però que va començar amb els grecs i la seva retòrica sobre l’alteritat persa, el bàrbar per antonomasia transvestit al llarg de la història en àrab o turc.

Una matització s’imposa, però, al pròleg d’Helios F. Garcés, potser un pèl escorat a denunciar la dreta sionista —també la dreta catalana— i reivindicar la legítima causa palestina. Orientalisme no és tan sols un assaig de denúncia de la islamofòbia occidental, sinó que el discurs de Said, injustament criticat, va molt més enllà de la denúncia del colonialisme sionista i el desemmascarament de la demonització occidental de l’islam. Orientalisme és una apologia del multiculturalisme, del fer de molts un, d’una aposta pel valor de la diferència sense renunciar a la igualtat, de l’hibridisme cultural, el d’un intel·lectual palestí exiliat, agnòstic d’origen cristià, que va dedicar part de la seva obra i de la seva vida a denunciar que les construccions essencialistes de la raó sempre juguen molt males passades a la mateixa raó, a assenyalar que sempre hi ha moltes més coses que uneixen els pobles que no pas els separen. Senzillament, i com ell no es cansava de repetir, que ni Orient ni Occident tenen cap realitat ontològica i que tan sols són invencions interessades de les nostres construccions identitàries. En definitiva, una defensa de l’humanisme tan menyspreat per una postmodernitat recelosa del sentiment de comunitat, als antípodes de les invencions d’identitats i com a última trinxera davant les injustícies de la història de la humanitat; el record que sempre som transformats favorablement pel coneixement dels Altres.

Orientalisme 

Edward W. Said. Traducció de Josep Mauri i Dot
Tigre de paper. 493 pàgines. 22 euros