“Ens cansarem de veure el cinema a casa”

Les pantalles de cinema el van conquistar des de jove. Va estudiar Ciències de la Comunicació i es va presentar per treballar al desaparegut Festival de Cinema de Barcelona els primers anys de la dècada dels noranta. Després, amb tres socis més va muntar el Cinema Ambigú —que exhibia pel·lícules en versió original—, i més tard es va involucrar en el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona (BAFF). Carlos R. Ríos (la Seu d’Urgell, 1968) sempre ha estat molt vinculat a festivals de cinema i al món de les empreses audiovisuals. El 2010, en plena crisi econòmica que va impactar amb força el cinema, a Ríos se li va ocórrer crear un altre festival, el de Cinema d’Autor (D’A), que ha complert set anys. Aquesta edició va començar el 27 d’abril i es tancarà diumenge que ve.

Pregunta. Per què inventar un nou festival?

Resposta. Perquè Barcelona estava molt parcel·lada en festivals sectorials i, en canvi, li faltava un d’internacional que no estigués especialitzat; es podria resumir com a generalista. Un festival dirigit a les pel·lícules que no arriben a les pantalles comercials i tampoc a altres festivals sectorials.

P. Barcelona té 24 festivals de cinema al llarg de l’any. És un model encertat o hi ha massa dispersió?

R. És el model de ciutat que té festivals de tot, de cinema, de música, de teatre. És una ciutat molt viva perquè l’entramat associatiu i d’entitats privades és molt actiu. Per això van sorgir iniciatives tan contundents com el Sónar o el Primavera Sound després de l’aposta de l’Olimpíada Cultural i la crisi post-1992. En el cas del cinema, aquell festival que es va impulsar amb la idea que la ciutat tingués un tan gran com el de Sant Sebastià va fracassar, però hi havia altres entitats i iniciatives. Barcelona és, a més, una ciutat cinèfila, i és positiva la varietat de festivals.

P. Quina posició té el festival D’A?

R. Estem per darrere del de Sitges, que a la piràmide de festivals de cinema estaria amb el de Sant Sebastià. Després hi ha una altra línia de festivals, en què hi ha el D’A juntament amb els de Valladolid, Gijón, Sevilla, Las Palmas i Màlaga. El D’A és el segon festival de cinema de Catalunya en nombres globals, en pel·lícules projectades —aquest any són 70—, espais —els cinemes Aribau, el CCCB i la Filmoteca—, públic —aquest any es calculen uns 13.000 espectadors— i persones convidades, i estem a la lliga dels festivals generalistes.

“Els cinemes han de ser excelsos, de qualitat màxima d’imatge i so. I molt còmodes, aquesta és la tendència”

P. L’etiqueta de cinema d’autor s’ha quedat desfasada?

R. L’etiqueta la va crear la crítica francesa als anys seixanta, però ara no és ben bé així. Al festival hi ha pel·lícules franceses, italianes, angleses o alemanyes amb pressupostos de quatre milions d’euros que han tingut un èxit brutal en aquests països i que no tenen distribució a Espanya. En el D’A acollim majoritàriament pel·lícules que no tenen estrena comercial a les sales i això no és cinema independent per si mateix.

P. Quin cicle tenen les pel·lícules que es veuen al D’A?

R. Algunes han tingut vida comercial després. Va passar amb Les amigues d’Agata. En alguns casos hi ha distribuïdores a qui interessa que les pel·lícules passin primer per un festival, com Victoria (Justine Triet), Estiu 1993 (Carla Simon) o Lady Macbeth (William Oldroyd). Després aniran a les sales comercials. Però són l’excepció. De les 75 pel·lícules d’aquest any, unes 60 no arribaran al circuit comercial. Nosaltres ens dediquem al cinema més fràgil, al cinema nacional, el que té més dificultat i que moltes vegades tampoc té suport de les televisions.

P. Per què hi ha pel·lícules d’autors ja reconeguts que no s’estrenen a Espanya, com passa amb Free Fire de Ben Wheatley?

R. Perquè no hi cap tot. Passa amb Free Fire i amb altres pel·lícules, com és el cas de 20th Century Women (Mike Mills), amb Sony com a productora i molt potent i molt esperada pel públic. Les dues s’han estrenat a tot arreu, i per les raons que siguin no s’han distribuït a Espanya. Hi ha menys sales de cinema, i s’estrenen moltes pel·lícules, encara que amb una vida d’exhibició curta.

P. Impera l’aposta d’assegurar-se la taquilla?

R. És veritat que hi ha cinemes que han rebaixat el risc, abans apostaven per alguns autors i produccions i ara no ho fan per la baixada d’assistència del públic a les sales comercials. Als cinemes hi va, sobretot, un públic que té certa edat i també de cert sexe.

P. Dones més grans de 40?

R. Doncs sí. Això és una realitat, és el públic que consumeix més, i els distribuïdors el tenen en compte. Per això ha baixat la varietat.

P. I els joves?

R. Al D’A està augmentant el públic jove, de menys de 25 anys, sobretot si hi ha pel·lícules generacionals, com pot ser Julia Ist (Elena Martín), perquè s’hi senten identificats. Però, en qualsevol cas, els joves veuen el mateix cinema que veien altres generacions, encara que el veuen a casa, a l’ordinador.

P. I això no és un risc per al futur de les sales?

R. És que ha canviat el model. De totes maneres, jo tinc esperances que ens cansarem de veure el cinema a casa i tornarem a les sales, però amb comoditat. Els cinemes han de ser excelsos, de qualitat màxima d’imatge, de so. La tendència ara va pels cinemes especialitzats, molt còmodes, amb una programació molt acurada. Cal treballar en aquesta línia i modificar les sales. No cal que siguin grans, poden tenir 200 localitats, però amb una pantalla gegant i cuidant-ho molt tot. La prova que això funciona a Barcelona són el Phenomena o el Zumzeig, o l’aposta de Balañá amb el Balmes nou, molt més còmode i en versió original.

P. Llavors és una crisi de la indústria?

R. Per descomptat no és de creativitat. Només una dada: al D’A aquest any tenim 21 directors debutants. Una altra prova: hi ha directors que no estrenen en sales comercials però que triomfen en festivals i tenen èxit a nivell de crítica. És una crisi d’indústria i de producció. Han canviat les regles del joc, i ja no hi ha el retorn econòmic que tenia abans l’estrena a les sales comercials. Els projectes no tiren endavant si no hi ha una televisió al darrere que asseguri la cursa comercial, i les televisions només aposten amb decisió per un tipus de pel·lícules, i poques. I les públiques, com TVE i TV3, tenen menys pressupost per la crisi econòmica.

P. I la política cultural de subvencions públiques?

R. Amb la reducció de recursos, la política de subvencions de l’ICAA (Ministeri de Cultura) s’ha decantat per pel·lícules més comercials i no vol assumir cert risc, de manera que el resultat és menys varietat de cinema. I el cinema necessita molta variació: pel·lícules comercials, molt comercials, amb molt pressupost, mitjanes, però sobretot cal produir cintes singulars perquè d’aquí surt el talent. A Catalunya la Generalitat està adoptant una visió més global, perquè fa falta gent com Albert Serra, Neus Ballús o el Cesc Gay de torn.

P. I el paper de les plataformes de televisió com a productores de continguts?

R. Netflix, Amazon i altres estan canviant les regles del joc. Les plataformes criden els directors directament i els plantegen projectes, com Roger Gual que va fer 7 años, i quan ja l’ha produït ja no ha de fer res més. No ha de buscar agents internacionals, ni fer promoció, ni distribució, ni anar a festivals... És un canvi brutal.

P. S’ha abaixat l’IVA als espectacles, però no al cine.

R. Fa anys que tenim un govern de dretes, clarament de dretes, podem dir que al PP no li agrada el cinema, no el veu com un aliat, i el cinema està castigat.

P. El cinema pot ser més barat?

R. Als festivals fem una línia d’entrades més econòmiques. En el D’A tenim abonaments i entrades reduïdes per a menors de 25 anys i majors de 65 a quatre euros. Jo crec que es podria lluitar per tenir unes entrades més econòmiques, si baixa l’IVA repercutint-lo i plantejant ajudes públiques a l’exhibició. De marge n’hi ha.