Als confins amb internet

Els confins són el límit d'un territori, el lloc on s'acaba. I els confins són ara també el territori on ens confinem. És estar totalment fora del món que ens envolta. A alguns la seva naturalesa domèstica, rutinària, que tendeix sempre al recolliment, el confinament al qual ens ha sotmès el coronavirus (insisteixo molt en això, el maleït virus i res més és la causa d’aquesta inèdita situació) és com una benedicció. Un descobreix de cop i volta un nou estat. Un altre món, el que es troba en aquest mateix en el qual vivim, com diu un vers de Paul Éluard. Un lloc inèdit a la nostra pròpia casa. El lloc de cada dia, un dia ens sembla un altre lloc; els llibres que llegim, uns altres llibres, i les pel·lícules que mirem, l’autèntica realitat, perquè la que ens envolta ja no ho és. O ens sembla que no ho és.

Llegeixo ara indiscriminadament, com quan vaig començar a fer-ho de ben jovenet a la biblioteca del reformatori. Al costat dels llibres ja llegits, hi ha els que esperen que els obri. De fet, tinc molts llibres encara per llegir.

Internet i el cercador Google em semblen les eines de coneixement més revolucionàries que s’hagin vist mai

Internet i el cercador Google em semblen les eines de coneixement més revolucionàries que s’hagin vist mai. Els que no vam tenir de nens ni d’adolescents una enciclopèdia a casa quan la necessitàvem ho sabem prou bé. Aquests dies he descobert que cada llibre que agafo trigo més a llegir-me’l. Això és perquè m’aturo en cada número, ciutat o qualsevol altra referència que surti a les seves pàgines –també em passa quan camino, quan em creuo amb el nom d’un carrer que ignorava totalment. Posaré un exemple del que dic. A l’inici del confinament vaig començar a llegir Los errantes (Anagrama), novel·la de l’escriptora polonesa i Premi Nobel de Literatura 2019 Olga Tokarczuk. A la pàgina 138, l’autora comenta un costum molt de l’època que tracta, de ficar dissecats a les vitrines “tot el que era estrany, cada manifestació de l’aberració del món”. I en dona un exemple històric. A la cort vienesa de finals del segle XVIII, Josep II va practicar aquesta “aberració”. I en temps de Francesc I, l’home que va perdre el seu poder a Europa a Austerlitz davant de Napoleó Bonaparte, es va arribar fins a la dissecació d’un dels seus cortesans preferits, Angelo Soliman. Doncs bé, gràcies a l’estada als meus confins, entregat a l'encisador cultiu de la digressió i la llibertat de moviment intel·lectual que aquest confinament ens permet sense obstacles, vaig començar a viatjar per internet fins a trobar el desgraciat Soliman. En faré un resum perquè la història s’ho mereix.

Soliman va néixer a Nigèria el 1721. Provenia molt probablement del poble kanuri. Quan era molt petit el van vendre com a esclau. El van portar a Marsella. Aquell fet terrible va ser, malgrat tot, la seva salvació humana i espiritual. Es va ocupar d’ell i de la seva educació una marquesa de Messina. Al cap d’uns anys, sense gaires miraments sentimentals, la marquesa siciliana el va regalar al governador de Sicília, el príncep Johann Georg Christian de Lobkowitz. Aquest príncep el converteix en soldat i ajuda de cambra. Els avatars de la guerra i de la vida fan que Soliman acabi com a preceptor del futur hereu de la corona austríaca Francesc Josep I. Això passa el 1773. Cinc anys abans s’havia casat amb Magdalena Kellerman, una vídua jove de l’estirp militar francesa dels Kellerman, futurs ducs de Valmy. Angelo Soliman va ser un home culte. S’incorpora el 1781 a la lògia maçònica vienesa i és nomenat gran mestre. Gràcies a aquesta circumstància, Soliman entra en contacte amb la flor i nata de la cultura vienesa del seu temps. Es fa amic del científic Ignaz von Born i gràcies a això coneix personalment Mozart i Haydn. El 1772 neix la seva filla Joséphine.

No conec cap novel·la ni pel·lícula dedicada a la increïble existència d’Angelo Soliman

I ara ve el fet terrible d’aquesta història. Mor el 1796. El seu cadàver va ser dissecat i exposat al Museu d’Història Natural de Viena, guarnit amb plomes i amb un infame peça de roba que tot just li tapava els genitals (una cosa molt semblant al que va passar amb el Negre de Banyoles, una història, per cert, que tracta amb una excel·lent perícia narrativa Miquel Molina al seu llibre Naturaleza muerta, que acaba de publicar Edhasa). El cadàver dissecat de Soliman es va cremar durant la revolució del 1848 a Viena. Olga Tokarczuk transcriu la carta que la filla de Soliman va enviar a Francesc I pregant-li que fes el favor de retornar el cadàver del seu pare perquè el poguessin enterrar amb la dignitat que es mereix qualsevol persona humana. No va obtenir mai cap resposta. No conec cap novel·la ni pel·lícula dedicada a aquesta increïble existència.