Repensar l'arqueologia urbana

El vincle de l'arqueologia urbana amb el coneixement del passat clàssic i amb el manteniment i la restauració del patrimoni històric i artístic té les seves arrels a la Roma del set-cents. La novetat al segle XIX, incentivada pel romanticisme, fou la ràpida extensió del concepte de monument i de l'estudi sistemàtic de les obres d'altres èpoques, sobretot medievals, davant la transformació provocada per la revolució fabril.

A Barcelona, la primerenca reflexió setcentista d'Antoni de Capmany sobre els monuments medievals va caure en l'oblit, i quan el 1837 la fam d'espai intramurs va portar a demolir el convent de Santa Caterina, fou la influència francesa —Victor Hugo— la que nodrí les invectives de Pròsper de Bofarull. Però el gran debat es va produir arran de l'obertura de la via Laietana i en el clima intel·lectual del noucentisme. De l'ideal d'un barri gòtic estilitzat, formulat per Rucabado el 1911, a les reflexions de Puig i Cadafalch i als treballs de Rubió i Bellver, Adolf Florensa, Duran i Sanpere i Serra Ràfols es perfila un relat en pedra tan discutible com eficaç, que es materialitza entre els anys vint i els seixanta del segle passat. Enmig d'aquesta trajectòria, l'excavació de Barcino a la plaça del Rei va marcar, als anys trenta, un gran salt endavant de l'arqueologia urbana barcelonina.

L'arqueologia actual, tècnicament molt rigorosa, ha caigut en un excessiu empirisme

El següent gran salt endavant es va produir durant la Transició. La renovació urbanística que aspirava a "sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria" i la nova legislació catalana sobre patrimoni cultural van delimitar el camp per a una prospecció arqueològica d'ampli espectre. De llavors ençà, l'actuació preventiva ha permès investigar milers d'edificis, solars i vials i ha propiciat el coneixement d'espais i episodis tan distants com la prehistòria al Pla de Barcelona, l'entorn de Barcino, la ciutat medieval i moderna a l'àrea del Born, la Ciutadella i el port, diversos recintes fabrils o els refugis de la guerra civil.

Ara bé, el propòsit mateix d'una arqueologia preventiva no està exempt de problemes. En haver d'intervenir a remolc de la promoció immobiliària i de l'obra pública i no segons les prioritats científiques, no és fàcil treballar amb hipòtesis prèvies. Menys encara quan les intervencions es reparteixen entre empreses molt diverses i quan l'arxiu arqueològic de la ciutat es veu ofegat pel volum de materials, sovint redundants, que s'han de conservar per imperatiu legal.

Si l'arqueologia urbana de la primera meitat del segle XX fou criticada pel seu apressat finalisme —trobar el bo i millor de la ciutat romana per incorporar-ho al patrimoni monumental— la de les darreres dècades, tècnicament molt rigorosa, ha caigut en canvi en el defecte contrari, en el d'un excessiu empirisme. Si s'ha d'excavar i conservar tot el que es pugui, si tot és valuós i l'arqueòleg ha de documentar i exhibir com més estructures i objectes millor, la mera acumulació de dades i espais difícilment conduirà a un increment substantiu del coneixement històric i del patrimoni. Al V congrés sobre museïtzació de jaciments arqueològics, celebrat fa poc a Toledo, es plantejava, precisament, que potser ha arribat l'hora de no preguntar-se més per quina història es pot associar a un espai patrimonial, sinó, a la inversa, de demanar-se en què contribueix aquest últim a eixamplar la perspectiva històrica.

Com avançar, després del Pla integral per a l'arqueologia a Catalunya, cap a un paradigma d'arqueologia urbana més eficaç? Amb la publicació regular de l'Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona des del 2008 i amb la compleció de la Carta arqueològica de Barcelona, des del MUHBA s'ha fet un esforç ordenador que facilitarà la incorporació dels béns arqueològics al catàleg general de patrimoni de la ciutat. Però el debat no pot quedar-se en la sistematització ni pot limitar-se al Museu o als arqueòlegs.

D'aquí neix la proposta de posar en marxa l'Arqueofòrum Barcelona, com un punt d'encontre entre arqueòlegs, historiadors, conservadors i arquitectes per discutir models organitzatius i qüestions de mètode, per proposar una comissió de tria dels arxius arqueològics, per enfortir el lligam entre arqueologia i història i per debatre l'articulació entre patrimoni històric, creació arquitectònica i renovació urbanística. La primera reunió tindrà lloc el 17 de gener al Centre de Recerca i Debat del MUHBA. Barcelona pot així prendre la davantera en un tema de notable repercussió cultural i econòmica que preocupa moltes ciutats.

Joan Roca és director del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.